La ciutat ens acull al llarg de tota la nostra vida fins al moment del darrer sospir. Però és que també t'acull després, ja siga perquè, com que eres molt de Castelló, t'han incinerat i has decidit en la teua última voluntat que les teues cendres s'escampen per la gespa de Castàlia o per la Magdalena o, simplement, i tradicional com eres, has fet punta al cementeri. La qüestió és que has d'anar a algun lloc i la memòria forma part del present, perquè és una negociació entre els records i les veritats diàries. A través del record, s'escenifica el dibuix d'una identitat. I ahí, al cementeri o escampat per qualsevol paratge, estan tots els que t'han precedit i t'han perfilat com a persona.

Sé que és un tòpic, però s'acosta el dia de Tot Sants i, a més de la visita obligada i tradicional al cementeri, és el dia que, estadísticament, més flors es venen al llarg de l'any. Independentment d'això, les flors t'acompanyen des del primer dia de la teua vida, quan eres un nadó i en una imatge arquetípica ta mare t'arronsa embadalida, fins al dia que, per un motiu o per un altre, abandones el món. Segurament, enmig hi ha hagut ocasions i motius perquè les flors t'acompanyen. Que si una boda, que si aquell dia estaves enamorat i decideixes actuar segons els cànons romàntics, que si decideixes adonar la taula del menjador. El que siga. Ara bé: si he de comprar flors, no sé on anar. Evidentment, em direu que a la floristeria. Això, ja ho sé. Però és que tinc la sensació que, a l'igual que els quioscs de premsa, les floristeries van desapareixent. De fet, no tenim en el nomenclàtor un carrer o una rambla, per exemple, «de les flors». I això, per què?

Crec que no és només vendre, encara que la venda és el que justifica l'existència del negoci. Es tracta d'alguna cosa més profunda. Les ciutats canvien, com moltes altres coses, el paisatge, però no veiem com ho fan perquè, generalment, són canvis lents que percebem tan sols amb el pas del temps. No em referisc als canvis produïts per reformes de carrers o avingudes, no. Em referisc a canvis no projectats, canvis verdaders. Potser, en deixar de ser una societat, si fa no fa, rural, hem deixat d'entendre les plantes i per extensió, les flors.

Les roses roges signifiquen encara amor, les flors blanques suggereixen encara innocència. En els contes i llegendes les plantes ens han parlat des de sempre. Però ja no les escoltem ni les entenem. Espere que en un futur no massa llunyà algú escriga que sobre això precisament tractava la pel?lícula La llegada (2016), de Denis Villeneuve: no del nostre diàleg amb intel?ligències alienígenes sinó del nostre lentíssim descobriment de l'idioma dels éssers vius més antics de la Terra.

I parlant de desaparicions, de totes les professions que hi ha hagut en la història de la humanitat, és probable que la més trista -la més dura, sentimentalment parlant- siga la de fotògraf post mortem. Haver de desplaçar-se amb rapidesa a la casa on acaba de morir un nadó o un infant de pocs anys i retratar-lo en el seu entorn familiar abans no el soterren. Posar-li roba immaculada, trobar el racó de la casa amb la llum més apropiada, dipositar el cos del petit difunt com si encara estiguera viu, captar-lo amb la càmera per a l'eternitat. Tot plegat, enmig del dolor immens que una notícia tan dramàtica provoca entre els éssers més propers.

Al llarg de la història, hi ha hagut tantes maneres (literàries) de reaccionar al sotrac de la mort com lletraferits afectats per aquesta circumstància. El dol és la més humana de les emocions, però es tracta d'una emoció que va en una única direcció, perquè no pot ser recíproca. La vida canvia ràpidament, en un instant. Vas a pel pa i, de sobte, la vida que coneixes s'acaba. I aquestes fotos, contemplades amb la perspectiva que dona un segle, continua provocant refús.

Afortunadament, l'esperança de vida dels nadons és altíssima i aquells hàbits han desaparegut. Ja no contractem un fotògraf perquè, com si es tractara d'una boda, deixe constància gràfica d'una jornada tan dolorosa. La mort sempre ho ha estat, de penosa, però en èpoques pretèrites ens havíem acostumat a conviure-hi. Com amb les flors.