Una ossera és un lloc de les esglésies o cementeris destinat a reunir els ossos que es trauen de les sepultures per poder tornar-les a utilitzar. Aquesta operació rep el nom de «monda». I és que de manera periòdica, en els cementeris s'ha hagut de exhumar cossos per poder inhumar-ne altres. Per evitar que anaren a parar a l'ossera, els familiars dels finats -quan s'ho podien permetre- pagaven la tomba a perpetuïtat «per sempre»,-concepte mal aplicat en aquest cas, donat que en la pràctica són 99 anys-. Els altres, els que no podien o volien aquesta modalitat, utilitzaven la de temporalitat i, passat el temps estipulat, si no es feia el pagament d'arbitris establert, les restes cadavèriques d'aquests es dipositaven en l'ossera i s'inhumaven altres cadàvers en eixes tombes desocupades.
Encara que «monda» no és un concepte utilitzat ni tan sols pel personal funerari, val a dir que s'hi troba esmentat en les actes municipals de 1961 quan es tracta el tema del trasllat de restes de diferents quadres per no haver pagat els familiars els arbitris [...] a interesar del Excelentísimo señor Gobernador Civil la referida monda parcial [...]
Aquestes «mondes», que s'anaven fent de manera rotativa entre els quatre quadres del primigeni cementeri i els quadres cinc i sis, venien a tardar entre dotze i tretze anys en tornar al mateix lloc de partida. El conserge feia una relació amb les tombes en propietat i l'operari d'acord a eixa relació anava exhumant les que no ho eren, per ordre de files dins del mateix quadre i quan l'acabava continuava en el següent.
Cementeri de San José
Pel que fa a les osseres del cementeri de San José, en els protocols notarials de data 8 de gener de 1868, sobre la contracta d'obres del cementeri, figura la construcció de quatre osseres, una a cada angle del recinte, i també s'especifica en l'article 49 com han de construir-se aquestes: paviment a quatre vessants de pedra carreu amb una trampa en el centre, de la mateixa classe de pedra en relleu i una anella de ferro per poder aixecar aquella i llançar restes cadavèriques al fons dels dits pous.
Finalment, davant la manca de pressupost, sols se'n van construir dues en els angles que es troben al costat de les entrades al Quadre Vell. El funcionament sempre és el mateix: quan una ossera s'ompli, es continua en l'altra i quan aquesta ja està plena, la primera ja ha baixat de nivell i es pot tornar a utilitzar.
Però, no són aquestes les úniques osseres que hi ha en el cementeri, encara que sí les més grans i que són receptacle de les restes cadavèriques pertanyents a classes socials més desfavorides o d'aquelles que ja no queden parents que puguen o vulguen fer-se càrrec de les despeses de renovació del terreny al termini del temps prèviament acordat en el moment de l'enterrament. Es podria dir que aquestes serien osseres comunes donat que les altres que hi ha escampades per la necròpoli són particulars i es troben ubicades dins d'alguns panteons familiars.
Primera ossera privada
Les primeres dades que trobem sobre l'existència d'una ossera privada són les que hi ha registrades en les actes municipals de 1882 on s'autoritza a Bautista Torres Sangüesa poder traslladar les restes cadavèriques que hi ha en els nínxols del seu panteó familiar a l'ossera que hi ha en el fons d'aquest. Al mateix temps que se li autoritza -sempre i quan els cossos traslladats a l'ossera tinguen al menys cinc anys i es comence pel més antic-, també es crea un precedent a partir del qual es donarà anàlegs permisos a tots el propietaris de panteons que necessiten aquest tipus de trasllat. De la mateixa manera, els panteons de les comunitats religioses també se'ls construïen i el sistema era sempre el mateix: un colp ocupats tots els espais destinats a taüts, es dipositaven les restes cadavèriques més antigues dins a l'ossera i l'espai deixat per aquestes era ocupat per un altre familiar o membre de la comunitat en qüestió.
Cada dia són més les persones que investiguen sobre la seua genealogia, fer memòria trobant al màxim de generacions i conservar aquests arbres familiars pels seus descendents. Fins i tot, hi ha propparents que tenen la necessitat de localitzar als seus avantpassats en el cementeri i la sensació de decepció és gran quan s'assabenten que alguns d'aquests es troben en l'ossera perquè els sembla com que eixe finat no està ja en el recinte; com que el fet d'estar en eixe lloc el fa desaparèixer i ja no se'l pot visitar. Sobretot passa amb els familiars dels més de 400 represaliats del franquisme que van estar enterrats en la part «catòlica» i al cap d'uns anys a la majoria els van exhumar per traslladar-los a l'ossera.
Doncs bé, val a dir que hi ha una gran diferència entre les «mondes» dutes a terme en un nínxol o en una fossa ordinària; i és que en el primer cas, les restes cadavèriques es trauen de la caixa i es dipositen en l'ossera. Per tant, en l'espai del nínxols no queda res del finat, però, no passa el mateix en el terra dels quatre quadres primigenis donat que el contacte de la caixa amb la terra humida després de deu anys feia que quan s'exhumaven quasi no quedava res de la caixa i molts pocs ossos per dur a l'ossera. La resta es quedava allí, barrejada amb la terra que era remoguda pel següent enterrament. Per tant, sí hi ha restes d'eixes persones que encara no figurar en la làpida, sí que formen part del subsòl i sí es pot considerar a efectes emocionals com un lloc per visitar, sobretot en el cas de la majoria de les víctimes del franquisme donat que van ser soterrats sense caixa en la majoria de casos. Per tant, una mateixa fossa ha pogut ser objecte de «mondas» successives des del primer enterrament fins al moment actual i pot contenir restes de diversos cadàvers.
A banda de les osseres abans esmentades, no ens podem oblidar d'una molt especial, situada en un racó del cementeri «civil»; lloc aquest on s'enterrava d'una banda a aquelles persones que per les seues idees anticlericals no volien estar en la part catòlica i d'altra banda als que morien en «entredit», es a dir, que l'Església censurava pel seu «comportament inadequat» -al seu parer-, i per tant se'ls prohibia una sepultura eclesiàstica.
Si les osseres parlaren ens podrien recordar milers de persones a les restes de les quals donen recer. Entre elles ens farien rememorar a personatges populars com la cèlebre castanyera, Agueda Urbán que va ocupar una sepultura en el quadre segon dreta, De joveneta va ballar en el casament del Rei Alfons XIII en representació de Castelló i segons la llegenda, el Rei li va atorgar el desig de tindre la llicència d'un lloc de venda ambulant en la Puerta del Sol exempt d'arbitris.
Amant del Rei Alfons XII
En el quadre primer de la part dreta en 1920 van soterrar a Adela Lucia Almerich, coneguda per ser suposadament amant del Rei Alfons XII. Segons la llegenda el Rei es va enamorar d'ella un dia que passava per l'estació de les Alqueries i a partir d'eixe moment la visitava de tant en tant.
Prou anys després, al 1955, molt a prop d'Adela, en el mateix quadre primer de la dreta, van enterrar a un altre personatge també popular però res graciós. Joaquín Álvarez Rodríguez més conegut per 'El Gallego' va assassinar al fill de l'alcalde de Zucaina en 1953. Sortosament el van apressar i després d'un judici que va causar molta expectació, va ser condemnat a garrot vil, condemna que es va dur a terme en la presó de Castelló. És habitual trobar flors damunt les osseres, sobretot l'1 de novembre i és que malgrat tot, estar, continuen estant...
