"Potser no la coneixen, perquè no és, en absolut, el que es considera una dona ´mediàtica´, però Matilde Salvador és una de les persones més significatives de la cultura valenciana, una figura indiscutible en un terreny tan aparentment masculí com el de la composició musical.

Dona emblemàtica i referent clar del valencianisme més arrelat". Així comença aquest llibre, imprès mesos abans de la mort de la compositora el 2007 i que recull les diferents entrevistes entre ella i la periodista Rosa Solbes que donaren forma al llibre que hui us presentem. Amb el dinamisme propi d´una conversa, la lectura és molt ràpida i Solbes planteja els punts d´interès que la sempre fresca memòria de Matilde Salvador narra amb entusiasme i detall reflectint la seva energia i el seu esperit creatiu. És aquest un llibre producte de nombroses trobades al seu pis de València, ple de records, d´experiències vitals, de la presència de nombroses persones conegudes, redactat amb la intenció de tractar d´entendre i transmetre les seues passions a tots els lectors i lectores possibles. El Puig Roda que és incapaç de distingir entre el quadro original seu o la còpia que va fer-ne Matilde; la impressió que li va causar Rubinstein en un concert que va interpretar a Borriana, la gènesi del Betlem de la Pigà o els nombrosos guardons i premis que va rebre al llarg de la seua vida, Medalla d´Or de la Universitat Jaume I i Filla Predilecta de la Ciutat de Castelló entre d´altres.

El llibre remarca un episodi fonamental en la seua vida. A banda del matrimoni amb Vicent Asensio, marit, mestre i confident, sembla que la lectura de «Tombatossals» fou decisiva en el desenvolupament de la seua obra artística. «Em va fascinar i a partir d´aquell moment vaig tindre ben clar cap a on havie de tirar: cap a tot allò nostre». Fidel a la llengua i a un valencianisme d´arrel clàssica, sempre va optar per una «música senzilla, despullada, essencial, sense desenvolupaments, transparent i ferma, efusiva i equilibrada. Que es note en quina terra hi ha soterrades les meues arrels», i per una temàtica valenciana present en tota la seua obra, musicant poemes de Bernat Artola, Joan Fuster, Xavier Casp o Miquel Peris, entre altres, i altres poetes del domini lingüístic com Rafael Caria o Salvador Espriu, o l´òpera Vinatea o la Missa de Lledó.

L´episodi de la censura de l´òpera «La filla del Rei Barbut» m´ha semblat, si fa no fa, còmic. No la resposta oficial, que és prou trista, ja que la prohibició era perquè es tractava «d´una òpera en valencià i a més escrita per una dona jove». Però sí quan diu la nostra compositora quina va ser la primera reacció: «Tot Castelló es va indignar». Però quin Castelló es va indignar, em pregunte. Intuïsc que va ser el mateix que hui s´indigna amb la simple possibilitat de la normalització del topònim de la ciutat. I deia còmic per no dir sarcàstic, perquè durant massa temps (i encara dura), per tal que les elits dirigents reaccionen (en el cas que reaccionen), sempre és a causa d´un enorme atac de castelloneria pairal, d´aquests de figa albardà i processó, que et fan retrocedir al segle XIX tot i viure al segle XXI.

Finalment, hauria de dir que no restaré cap mèrit a l´obra i a l´actitud cívica de Matilde Salvador. D´homenots i donasses, no en tenim massa. Ara bé, m´agradaria que algú editara ja unes converses amb dones que, per exemple, no sàpien compondre música però que s´hagen alçat a les 6 de la matinada a l´hivern per a anar a treballar al magatzem de la taronja, que hagen educat els seus fills, que hagen fet tots aquests treballs que tradicionalment el patriarcat guardem per a les dones. Entre altres coses perquè si no ho fem, aconseguirem que aquestes dones de les quals la majoria dels habitants de la ciutat provenim i som fills, continuaran triplement invisibilitzades.