fins fa poc, quan pensava en el patriotisme fanàtic i intolerant amb la diversitat, em venien al cap figures com Donald Trump. El president dels Estats Units fa del 'Amèrica first' el seu símbol però no té escrúpols a l'hora de mentir ni manipular les persones a les quals representa. Però sembla que les més de 4.000 mentides que ha pronunciat públicament des que va arribar a la Casa Blanca (és extremadament greu que això ho faça el president d'un país) li han passat factura i ha perdut el control de la cambra baixa del Congrés en les últimes eleccions.

Eixes actituds totalitàries, que busquen fer soroll amb banderes, himnes i identitats per tapar altres vergonyes, les tenim també a la porta de casa. Persones que s'emboliquen amb banderes i volen quedar com les més patriotes de totes però després no tenen cap problema a estafar diners públics, infringir les normes o no respectar la llei. El patriotisme, per exemple, de Mario Vargas Llosa, no l'ha protegir de ser investiga per Hisenda per defraudar dos milions als comptes públics i, per tant, a tots els espanyols i totes les espanyoles.

Potser vostés recorden el gran paraigua amb la bandera d'Espanya amb el qual Cristina Cifuentes presumia de patriotisme un 12 d'Octubre.

Ni així va fugir de la pluja de crítiques que li van caure damunt quan el seu comentat màster va portar a l'absolut desprestigi de les universitats públiques. Per no parlar de l'última patriota que ha caigut, Maria Dolores de Cospedal, qui mentre lluïa bandera es reunia amb el comissari Villarejo d'amagat per tal d'orquestrar suposats espionatges a rivals polítics.

La confrontació a la qual porten aquestes actituds radicalitzants es fa evident quan determinades ments obsessionades amb els símbols no entenen l'humor. Un bon exemple han sigut les amenaces rebudes pel presentador Dani Mateo, qui ha patit els atacs per part de la ultradreta per un esqueix en el qual utilitzava la bandera d'Espanya.

Els insults sempre sonaran més fort que les invitacions al diàleg. Eixe soroll els convé als partits de dretes, formacions polítiques que, sovint, no tenen més ideari que la defensa a ultrança de la pàtria.

Però quan l'enfrontament, els crits i l'agitació passen, no queda res. Bé, sí, quedem les forces que defensem la transparència i la participació ciutadana de totes les persones, vinguen d'on vinguen i pensen com pensen. Les que defensem la justícia social, la igualtat d'oportunitats i la diversitat cultural.

Quedem els partits que només alcem la veu per defensar una cosa: els interessos de la ciutadania. I quedem els patriotes i les patriotes que estimem i respectem totalment la nostra terra, però sense que això supose menysprear ni els territoris ni les idees de la resta.