A pesar de tindre tota una llarga tradició en la història de la premsa, les cròniques parlamentàries, o dels plens municipals, és un dels subgèneres periodístics al qual, per les raons que siga, els editors no han prestat massa atenció. I això que tenim molt bona literatura de gent com Julio Camba, Azorín o Manuel Vicent. O, sense anar massa lluny, el que escriu el company Emilio Regalado (em deus una cervesa), que perfectament podria fer el salt al paper enquadernat del llibre. Però bé, el que volia dir. Dijous passat, amb el compromís cívic que crec que he de tindre, vaig assistir al ple municipal. Llegir-ne, n’he llegit molts i molts plens. Ara bé: anar-hi, mai de la vida. Impressions? Moltes. Som-hi, doncs.
En primer lloc, cada vegada estic més convençut que la política, i tant s’hi val que parlem de l’àmbit nacional com el municipal, és com el bosó de Higgs. Hom intenta avançar i, de sobte, es troba amb una resistència que no se sap ben bé què és: potser un pal en una roda, potser la quintacolumna jurídica de la institució, potser... Els científics ens expliquen que això és la gravetat, però tu creus i afirmes que no hi havia cap obstacle per a avançar. Però així i tot, hi apareixen, els obstacles. Per què? Perquè sempre han estat ahí. Més o menys presents. O millor dit: més o menys perceptibles. Haneke ens ho va explicar molt bé en La cinta blanca. Assegut en la Sala de Plens envoltat de gent amb mentalitat de novel·la de Victor Hugo (per dir-ho educadament), pense que caldria un reinicialització social en molts sectors, sobre tot en els més rancis i estantits. Perquè les conseqüències, acollonen.
En segon lloc he de dir que les dicotomies ens encisen. Bons i dolent. Pobres i rics. Blancs i negres. Barça i Madrid. És una tendència innata: sense ser estructuralistes, ens agrada dividir el món en categories binàries. Ho fem automàticament, sense pensar-hi. És una manera de dramatitzar la realitat, de simplificar-la. A partir d’ahí, el relat és obvi. El conflicte està servit, sobre tot perquè has de triar. Crec que no es torbarà ningú si confesse que jo vote esquerra. I vote perquè m’agrada exercir el meu dret a dipositar en una urna cada quatre anys el meu desencís. Però el que tinc al davant, sobre tot en la bancada escarotada, no em dóna massa esperances. Demòcrates autoritaris, gent monotemàtica, pensament unidireccional, frenètics, fabricants de confusió i disenteria verbal. Massa gesticulació i poca política. Un xiclet massa mastegat i ja un poc prou dessubstanciat. La simplificació facilita el relat. Es tendeix a veure la situació en blanc i negre. Supose que alguns pensaran que és estimulant, ja que hi ha sempre un rèdit electoral. Però, evidentment, no ens ajuda a entendre el que passa. Per això cal fixar-se en la gradació de grisos que hi ha en les dos bandes, perquè aleshores la història és totalment diferent. Sense tindre presents les gradacions no és possible diagnosticar bé la situació, i amb un diagnòstic equivocat, és molt difícil encertar el tractament que funcione i que ens cure. I la malaltia, de moment, sembla crònica.
En el seu moment, Ciceró escrigué un diàleg a la manera aristotèlica on plasmà els seus plantejaments sobre la millor educació i cultura de l’orador. I apostava pel diàleg, paraula molt desgastada actualment, però no de practicar-la. I per tal d’eliminar la retòrica de contrareforma que esgrimeixen alguns i algunes membres del ple, aprofitant la crida al seny i al decor que va fer l’alcaldessa als portaveus dels grups municipals minuts abans que començara el ple dijous passat, detall més que significatiu, li suggeriria també a la nostra alcaldessa que ordenara als i a les membres del Ple un poquet més de nivell intel·lectual, perquè Castelló, tot i ser la ciutat que és, no es mereix uns polítics de vol gallinaci. Ni arguments del nivell mental de «cuñao, cuñao», ni la perversió del discurs, ni cites de la viquipèdia, ni la reductio ad Hitlerum (o Puigdemont, o Guardiola, o qualsevol cosa que sone a català). Perquè si no s’exigeix un poc més de nivell mental, al remat, s’imposa eixe Torrebruno que habita en molts i moltes membres de la corporació i el ple esdevé un bucle amb banda sonora de cançó infantil: «Tigres, tigres, leones, leones, todos quieren ser los campeones».
