06 de diciembre de 2018
06.12.2018
Opinió

El consens constitucional

06.12.2018 | 13:23

Com diuen els versos de Machado: 'tu verdad no, la verdad. Vamos juntos a buscarla. La tuya guárdatela'. La veritat constitucional d'aquell 6 de desembre de fa quaranta anys, sols podia ser la que es buscara i es trobara en un esforç comú, no ja per les dos Espanyes, sinó per totes les Espanyes.

La millor Constitució per a un país és aquella que no satisfà plenament a tots els grups polítics, però que tampoc els desagrada del tot. És veritat que tota transacció te els seus límits, però en el terreny del que és una autèntica Constitució normativa hi havia moltes possibilitats de moure's en zones, bé de neutralitat o de convergència ideològica, bé d'equilibri entre models institucionals diversos. En altres paraules, del que es tractava en 1978 era de trobar una Constitució de concòrdia. Una Constitució acceptable per la totalitat dels espanyols i que a més tinguera un mínim d'ambigüitats i conflictes implícits.

I no va ser fàcil. A les eleccions de 15 de juny de 1977 gràcies en part a la creació d'un gran partit de centre com l'UCD, s'havia establert un equilibri, davant l'entrada a les Corts Generals d'un contingent important de parlamentaris d'esquerres, el criteri dels quals havia de pesar necessàriament si se volia fer coincidir l'Espanya oficial amb l'Espanya real i superar la dialèctica entre vencedors i vençuts. Calia fer una Constitució acceptable per a la dreta i per a l'esquerra del país. Una Constitució que no tinguera cap afany de represàlia ni que mirara en excés enrere.

El consens, tot i que sembla una cançoneta repetitiva i tan poc practicada hui en dia, era l'esperit que devia inspirar l'elaboració de la Constitució, i això ho van entendre la pràctica totalitat dels grups parlamentaris.

Un consens que s'havia de donar al voltant dels principis bàsics sobre els que se devia basar la convivència política d'un poble, els drets més primaris i incontrovertibles dels seus ciutadans i les regles fonamentals del joc de les seues grans institucions polítiques.

El consens en este terreny era imprescindible, màxim si se tenia a les esquenes la llarga tradició de constitucions partidistes que arrastrava la història d'Espanya. Però estendre el consens fora d'este àmbit que li era propi podia ser un joc perillosíssim per a la democràcia, que és un sistema polític que, lluny de presumir unanimitats, parteix del pluralisme social i polític i de la necessitat de la confrontació pública entre Govern i oposició. Com deia Moscovici: 'les col·lectivitats sense conflictes no són utòpiques, són impossibles'.

El consens no és una medicina miraculosa que se puga aplicar en tot temps i lloc sense que puga patir trastorns la vida democràtica. Però el cert és que s'ha mantingut en peu quaranta anys i ha permés que el país tinguera bons governs –uns millors que altres- que buscaven el progrés, la pau, la justícia i la llibertat.

Però res és debades ni definitiu. Si volem ser dignes hereus dels pares de la nostra Constitució, haurem de treballar durament per aconseguir nous consensos, i ho haurem de fer amb la mateixa generositat, no exempta de dificultats, que van mostrar els nostres pares i mares. Els ho devem a ells, però també a les pròximes generacions.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

EL HUMOR GRÁFICO DE XIPELL


Playas en la Comunitat Valenciana

Los mejores restaurantes en Valencia

Descubre las playas de Alicante, Castelló y Valencia y el mapa con todas las playas. ¡Vota tu playa favorita, envía fotos de las playas y decide dónde pasar tus días de sol!