El pitjor de creure en solucions màgiques és que t'allunya de la tossuda realitat. No hi ha diàleg possible amb qui es mostra sord al que li planteges. No és un diàleg, sinó més bé un monòleg benintencionat que al final deixa les costures de la negociació enlaire. La constant apelació al diàleg de Sánchez se sembla a les concursants al títol de Miss Univers, que quan els demanes que plantegen un desig sempre acaben apel·lant a 'la pau arreu del món'. Una declaració benintencionada, però que no resisteix el més mínim anàlisi crític, ni molt menys geoestratègic. Entre altres coses perquè sense guerra, els aliats no hagueren desembarcat a Normandia i encara hui en dia Europa estaria en mans dels nazis.
Tornant al cas espanyol i més en concret al de la situació a Catalunya, les reaccions al discurs de Nadal del Rei Felip Sisé no han fet sinó constatar l'enorme impostura del 'apaciguamiento' al que Sánchez està recurrent com si d'un vulgar bàlsam de 'Fierabràs' es tractara. El president de la Generalitat s'ha referit a l'any de la dignitat de la presó i de l'exili; l'exconsellera Bassa a 'reservar forces' davant l'any que ens espera; Ernest Maragall s'ha referit al Rei com a 'insensible, fred de cor i de sentiment'; i el president del Parlament, Roger Torrent, ha acusat al Rei 'd'avalar la represió i d'obrir les portes a Vox'. Tot plegat és un sense sentit escoltar veus adormilades parlar de 'que bé que estem' o utilitzar el discurs del Rei com ha fet el PSOE, per dir que el monarca avala la política del govern socialista a Catalunya.
Una cosa és que Sánchez necessite els vots dels separatistes per aprovar els seus pressupostos i allargar la legislatura i altra molt distinta és que els socialistes ens facen combregar amb rodes de molí. Si són certes les 21 exigències que diu Torra que li va fer a Sánchez i encara així el president del Govern d'Espanya no estat capaç de dir que eixes propostes són inassumibles per l'Estat, estem davant d'un problema de dimensions elefantiàsiques.
Només així s'explica que diferents veus del socialisme espanyol estiguen espantades en escoltar als líders del 'procés' afirmar sense rubor que no hi ha cap problema de convivència a Catalunya. Per això alguns han advertit que abans de que es trenque Espanya, es trencarà el PSOE. Perquè no es pot posar en solfa contínuament el marc de convivència de 1978, el gran èxit col·lectiu que ens permet projectar-nos cap al futur com a societat moderna i civilitzada, dins de l'Europa dels valors democràtics.
La Constitució espanyola no és el mur inexpugnable de cap presó. La legalitat constitucional suposa la defensa de la concòrdia entre diferents, la convivència com a patrimoni comú dels espanyols, que manifesten la voluntat de viure sota unes regles que ens marquen a tots el terreny de joc.
D'ahí que el 'diàleg com a coartada' que utilitza el 'sanchisme', no és més que la mostra d'eixe estat mental d'esquizofrènia permanent en el que es troba el doctor Sánchez. Un estat que li permet dir una cosa i la contrària sense remordiment, provocant el trencament del consens constitucional amb la seua tàctica 'd'apaciguament', que consisteix en resistir al preu que siga als comandaments del 'Falcon' amb el suport dels mateixos que tenen al Rei d'Espanya en la diana de les seues invectives.
El diàleg no és parlar per parlar, consisteix en parlar per arribar a acords viables des de la possibilitat de moure's des de les posicions inicials. La impossibilitat del diàleg amb els líders del procés, la va descobrir Rajoy l'any 2017, però pel que es veu, Sánchez és un home amb limitades capacitats de comprensió per al pensament compléx. I açò de Catalunya li ha de semblar més o menys com el Polinomi de Taylor.
