Ahores d'ara queda clar que Casado, Rivera i Abascal són intercanviables i que qualsevol d'ells podria liderar el programa de qualsevol dels altres dos; de fet, tots tres representen els partits d'allò que Mariano Rajoy i García Albiol anomenaven la gente normal. Fins fa ben poc el votant de Ciudadanos i Vox estava integrat dins del PP d' Aznar i companyia però, de sobte, la gestió de Rajoy i el procés català han sacsejat la dreta profunda i irredempta la qual ha iniciat la seua particular reconquesta, propiciant un terratrèmol polític d'insospitat abast. Tan sols han necessitat agitar uns pocs espantalls, com per exemple la unitat de la pàtria en perill i la consideració de la immigració com a gran amenaça. Tot açò, junt a altres elements, els serveix per a bastir una estratègia que puga sembrar la por. El vent ha bufat a favor d'Aznar i el seu joguet de la FAES, malgrat tenir a bona part dels seus membres repartits per les presons. Aquest personatge s'ha convertit en una caricatura del gran cabdill postfranquista que sempre volgué ser, o siga, un "franquito" patrocinador dels programes més reaccionaris de tots el grups de la dreta. En el futur dient aznarisme resumirem un dilatat espai de temps per a oblidar.
Tot plegat és un déjà vu, però sempre funciona si es donen les condicions adients per a mobilitzar la «gent normal». Podem recórrer a tot l'argumentari que es vulga sobre la base social de l'extrema dreta però, finalment, trobarem que una majoria de votants són com tants veïns nostres de tota la vida, amables i educats, amb els quals mai parlem de política i ens pareixen unes excel·lents persones: és quelcom de semblant a la banalitat del mal. El dictador Franco va encarnar a la perfecció aquest tarannà.
D'altra banda, des de fa uns anys, els nombrosos mitjans de comunicació afins a la dreta han construït un relat d'enaltiment de la llarga nit franquista, revisant i refent els 40 anys de dictadura sota l'òptica nostàlgica d'una suposada pàtria sense classes socials, on tothom convivia en harmonia i benestar, seguint el consell del bon dictador: «Haga como yo, no se meta en política». S'ha aconseguit que la mentida -ara en diem postveritat- siga creïble. Sense cap rubor han recuperat les apel·lacions franquistes a l'home del carrer i s'han atrevit a designar culpables de tots els mals als «comunistes xavistes» de Podemos i als nacionalistes catalans però, per extensió, tothom fora del tripartit de la dreta ha passat a ser anticonstitucional i antipatriota. Per aquest camí acabaran construint, per exclusió, un gran Frente Patriótico Nacional.
A més a més, cal afegir un factor altament desestabilitzador: la deriva ideològica a tota Europa d'una esquerra desorientada i fragmentada, en ple naufragi identitari. Fins i tot ocasionalment s'ha optat per un engendre ideològic de neoliberalisme suposadament progressista, com si tal cosa fos possible, per donar resposta al malestar social. Des de l'esquerra s'han obviat molts debats i ha mancat molta pedagogia política per fer front a reptes nous i de difícil solució. Comptat i debatut, tot ha servit per alimentar el populisme (aquest sí) de la dreta de tota la vida, la del franquisme sociològic, el qual va tolerar una Transició que garantira la impunitat per als seus crims però de cap manera pot consentir, per exemple, un referèndum en Catalunya. I dissortadament en aquesta última determinació ha dut al seu terreny al sector més jacobí de l'esquerra.
Hi hagué un temps on ens creguérem allò de què el racisme es curava llegint i viatjant però, fent balanç, les incerteses s'imposen a les seguretats d'antuvi; és com una pèrdua de la innocència ideològica. En aquest món sorgit de la globalització el desassossec augmenta, fent un bon caldo de cultiu per al sorgiment de tota mena de líders autoritaris sense escrúpols. Què hi farem? D'entrada fóra convenient adonar-nos de com funciona el capitalisme del segle XXI -l'economia de la por- i, almenys, copsar la magnitud de la catàstrofe econòmica, social i ecològica on ens estan duent. Els efectes col·laterals són devastadors per a las democràcies contemporànies i així veiem uns parlaments desbordats per les circumstàncies i uns governs cada vegada més inoperants. Els mercants imposen les seues lleis i toca complir-les, vindria a ser el resum. Caldrà assumir que aquest territori de la devastació l'ocupa millor la dreta i, en canvi, desconcerta i descol·loca tant als sindicats com als partits d'esquerra. I mentre esperem que escampe no estarà demés llevar les caretes als salvapàtries que, francamente, si volaren no veuríem mai el sol.
