Benvolguts reis: com cada any des de fa ja uns quants, escric a ses majestats ja que sou màgics, perquè altrament espere poc dels reis reials i reals. Jo pertanc a un país que va perdre els reis propis cap al segle XV i els que han vingut després mai s’han comportat amb les característiques reials que la ficció us atribueix. Això ha provocat l’aparició de grups de gent, entre els quals m’incloc, que tenen poca simpatia per les reialeses, sobretot perquè hem experimentat al llarg de la història que les peticions populars no mai reben una resposta satisfactòria. Així que les cartes als reis i gràcies a lleis dels últims anys només les puc escriure a ses majestats els Reis d’Orient, tot i saber que la màgia és l’art de mentir per a entretindre i que el vostre poder mai no arriba tan lluny com jo voldria.
Voldria moltes coses, però ja us les he demanades al llarg de l’any des d’aquesta pàgina. A més, si he de ser sincer, nom em refie ni dels patges ni del seguici que us envolta, gent amb molta pirotècnia erudita i mentalitat de bisbe visigòtic, ni tampoc em refie de ses majestats, tot un anacronisme en ple segle XXI. De fet, juntament amb els Papes i els concursos de la Flor Natural sou els únics que encara us adorneu amb els números romans, que ja és dir. I el cas és que mentre desfileu per la cavalcada repartint caramels i somriures, els jubilats veuen retallades les seues pensions. Ens podreu dir que es una revalorització però és una pèrdua de poder adquisitiu; per si no ho sabeu, em fa molt de mal i em dóna molta malícia quan arengueu la massa des de la televisió i ens parleu d’esforç, de sacrifici i permeteu que haja treballadors explotats i joves sense futur ni horitzó. Ara bé: ja no em sorpreneu. Acostumat com estic a les constants decepcions reals, veient que «les ments llisquen pel món laberíntic del doblepensar», ja fa temps que em vaig acostumar a conviure amb aquest terme, que Orwell definia com «saber i no saber, ser conscient d’allò que és realment veritat mentre es diuen mentides curosament construïdes, sostenir simultàniament dues opinions sabent que són contradictòries i, tanmateix, creure en totes dues». Que sóc pancatalanista, adoctrinador, colpista? Segurament sóc això i més coses. Però la realitat de la ciutat no és aquesta. Ja fa anys que visc al centre de la ciutat, el Portobello castellonenc. Hi ha dies, com els d’aquestes festes, que està en plena efervescència. Quan isc de casa m’agrada saludar a tot el món, igual que ses majestats fan a la cavalcada. Crec que saludar i dir «bon dia» és un dels costums que no mai s’han de perdre. Salude el verduler, que és un romanés del nord-oest que parla hongarés però ni pruna de valencià. Salude la fornera, que diu «ahorita», la perruquera, que sempre demana «lo que haiga» i el xinés del basar a qui un diu vaig intentar explicar-li la diferència que hi ha entre un «porró» i un «barral». També salude algun borratxet del barri, d’aquests que aporten un toc de realisme bukowskià necessari en temps de refrescos light. Doncs bé: cap d’aquestes persones saludades em contesta en valencià. ¿I encara tindreu la barra de dir que sóc jo qui adoctrina, qui imposa una llengua, qui ataca les llibertats individuals?
Si ses majestats no poden, almenys que els vostres camells puguen dur-nos les solucions que tanta falta ens fan. I si ens duen la constitució, que no siga per a parlar del 155 ni de la supressió de les autonomies (quantes tesis doctorals s’està perdent la ciutat amb la quantitat de sabuts constitucionalistes que n’hi ha), ni de la bandereta amb què s’embolcallen com si els atorgara superpoders com la de Superman, sinó dels drets que, en teoria tenim tots, però que no veiem repartits per igual, com per exemple el dret a un treball o un habitatge dignes. I si la constitució no ens ajuda, canviaré de camells. Tal i com està el pati, m’hauré de fer una bona clenxa per a evadir-me. Ara bé: com hui és festiu, canviaré la clenxa per un cavalló, però amb pa dels Ibarsos, que engarrofa més, com engarrofa aquest doblepensar de la ciutat.
