Sempre he considerat que la llengua és un tresor. Les paraules amb què contem allò que ens envolta, o que sentim o que mengem, no sols ens ajuden a definir la nostra realitat, sinó que també mostren la nostra identitat. Ens expliquem com a poble amb les frases fetes, la forma de contar, els mots que més gastem, la manera que tenim de ser grollers i de ser educats...
La llengua és un tresor i, per això, la nostra Constitució (art. 3) encomana als poders públics, però també a tota la ciutadania, que les diferents llengües de l'Estat tinguen especial protecció. La diversitat ens enriqueix, però també ens cohesiona i, de pas, millora la capacitat d'aprendre noves llengües.
Les llengües estan per sobre d'ideologies o actituds. Es pot ser de dretes o d'esquerres, lladre o honrat, mentider o sincer, mandrós o treballador... en qualsevol llengua. Perquè no és la identitat la que et fa bona persona, són els valors els que ens fan gent en la qual es puga confiar, o incendiaris que busquen el poder a tota costa. Però bo, eixe és altre tema.
Sembla lògic que tots els grups polítics treballem per fomentar i mantenir el nostre tresor, el valencià. La llengua que desapareixerà si no la parlem. Però no sols hi ha grups polítics que no fan cap acció ni proposta per cuidar i estimar la llengua, sinó que a sobre fan el possible per boicotejar i menysprear les accions per la seua protecció.
És molt trist veure com alguns grups polítics practiquen l'odi cap al nostre tresor, de forma tan activa i virulenta. Utilitzen fal·làcies, i també mentides, per fer creure que tot està bé i que la duplicitat és la igualtat. La trista realitat és que alguns portaveus de la dreta, que han viscut i estudiat tota la vida en Castelló i han estudiat valencià, són incapaços de fer una intervenció en el plenari, en la ràdio o en un debat en la nostra llengua.
Gent que parla de bilingüisme, però que és incapaç de parlar valencià. Gent acomplexada, que lluny de voler aprendre i millorar el nostre tresor, el menysprea i actua per fer-lo desaparéixer, perquè no es vegen les seues limitacions.
I el pitjor, el més greu de tot, és que en eixe odi i menyspreu cap al valencià, han decidit embolicar llengua i ideologia. Com si parlar anglés, xinés, castellà o valencià et fes ser de dretes o d'esquerres, voler les autopistes gratuïtes o de pagament, exigir presó als que escriguen tuits demanant la mort d'altres o saber distingir entre amenaces i llibertat d'expressió.
Classificar i etiquetar a la gent per la seua llengua és una barbaritat pròpia de supremacistes. Exigir el coneixement de la llengua és, en canvi, la forma més activa per protegir el nostre tresor cultural. Igual que el castellà és d'obligat coneixement per a tots els espanyols, cal avançar en què les diferents llengües de l'estat també tinguen espais d'obligat coneixement. Només així es pot garantir la seua supervivència i l'atenció a la ciutadania en la llengua que trien lliurement.
Una llengua que no utilitzem és una llengua que mor. Però, per desgràcia, hi ha partits que no a soles encara no han explicat que faran per mantenir-la viva, sinó que fan tot el possible perquè desaparega. I això ho hem de canviar, tenir cura de la nostra llengua no pot estar lligat a cap ideologia, és cosa de totes i tots.
