La mare de Maria per fi té reconegut el grau de dependència, però la de Borja encara no. Marc s'està preparant les oposicions per a professor de Ciències que per fi s'obrin després de 5 anys esperant-les. I després de 3 anys encadenant beques no remunerades, Juan està ara treballant dins la llançadora de cooperatives creada per l'Ajuntament posant en marxa la seua iniciativa de disseny i producció de material esportiu que d'ací a uns mesos es llançarà al mercat, tot i que iniciatives com les seues de comerç menut i de proximitat encara ho tenen dificilíssim. Helena ara es mou cada dia en bici amb seguretat per anar a la seua faena pel nou carril bici. Lidia continua sense poder viatjar a Vinaròs en tren quan vol amb la seua cadira de rodes. Ernesto ha tancat la seua papereria després de 17 anys. Mohamed es podrà matricular a les dues assignatures de la carrera que li queden gràcies a la baixada de les taxes universitàries, però la seua cosina continua vivint a Anglaterra. Marc continua a l'atur, David ha tornat a treballar a una taulellera, Carmen malviu a mitja jornada en un bar del port, Amparo pateix la crisi de la taronja i este any l'han cridada menys hores a la cooperativa, Jaume ha tornat a treballar durant 6 mesos a l'ajuntament després de 4 anys a l'atur i ha recuperat l'ànim per buscar faena.

La vida de moltes persones ha millorat en estos 4 anys des que es va iniciar el canvi polític a Castelló i a la Comunitat Valenciana. La de moltes altres no, ni ho han notat. Per falta de temps a voltes i per indecisió altres, eixe canvi no ha assolit un abast tan gran com podria haver-lo tingut. Cal reconéixer-lo amb honestedat, la política és molt complexa i les resistències sovint són enormes, cal identificar els límits, analitzar com superar-los i presentar-nos davant la ciutadania amb el compromís de continuar treballant perquè els nostres governs dibuixen un horitzó de ciutat i de país on viure millor d'ací a 10 anys.

2019 es presenta de nou com un any polític decisiu, i ja ni sabem quants anys decisius portem. Però el que tenim en joc este any i els pròxims que vindran és quin país i quines ciutats construïm a llarg termini: si avancem en drets per a tota la ciutadania, o retrocedim en drets. El que està en joc este any i els pròxims és si tenim dret a un habitatge, o no; si les dones tenen dret a no ser assassinades, o no; però també si els homes tenim dret a la conciliació i a les cures garantides; si en les nostres ciutats preval el dret d'un vianant a caminar amb seguretat, o el d'un cotxe a circular a 60 kilòmetres per hora. I encara més, perquè no només està en joc una sort de conquesta o conservació en drets, també correm el risc de perdre conquestes col·lectives: el dret a estimar qui vulgues i com vulgues, el dret a viure en les nostres llengües i tants drets conquerits per les dones sobre els seus propis cossos. Només avançant en drets, transformant amb més profunditat la vida de més gent i reconstruint una comunitat d'afectes, símbols i cures compartides tindrem la garantia que no fem un pas enrere en la qualitat de les nostres vides per als pròxims anys.