No és la primera vegada que ho conte en aquestes pàgines, però ja se sap, a la premsa l'encisen els aniversaris i la data és una obligació moral. Hui fa 74 anys de l'alliberament d'Auschwitz. Uns quants anys després, quan jo era menut, a l'Ereta hi havia una persona, per a mi, major. Quan tens 4 o 5 anys totes les persones et pareixen majors o molt majors. Aquesta persona m'intrigava. Tenia una mirada que semblava evocar el record d'altres. Deien que se li van buidar els ulls de llàgrimes i que mai més se l'havia tornat a veure plorar. Es dedicava al camp. Era una persona callada, treballadora. Em fascinava que al seu braç esquerre hi havia una sèrie de números tatuada. Hui, ningú faria cas. És més: et sorprens quan coneixes algú que no duu un tatuatge. Però a principis dels anys 70, i a l'Ereta, sí que podia sorprendre i sí que era un signe de «distinció».

Més tard em vaig assabentar que aquesta persona havia estat a Auchswitz. Quin nom, no? Com Buchenwald, Dachau o Mauthausen. Noms que són l'ombra d'un passat amb força que ara s'escolta entre les boires d'una ciutat com la nostra, perquè, a dia d'avui, encara hi ha una realitat invisible de molta gent que desconeix l'existència d'una literatura feta per nosaltres dels camps de concentració. És a dir, es desconeix que milers d'homes i dones republicans havien compartit la malaurada sort del poble jueu i diverses minories ètniques, polítiques o religioses d'arreu d'Europa. És més: jo afegiria que, en el postfranquisme mal resolt del seu marc mental, hi ha conciutadans nostres que ho neguen («alguna cosa haurien fet», sol ser la resposta), com neguen la brutalitat inconcebible del que ens conta Montserrat Roig o Amat Piniella, per exemple. Per què havien anat a parar als camps els republicans? Per què hagueren de morir tantes persones?

Llig les notícies, com també llig ficció o consumisc audiovisual. Vaig al bar. Escolte. Atenc. Hi ha expedients de regulació d'ocupació, uns salaris baixos i moltes humiliacions quotidianes en les relacions socials i laborals. Hi ha una dependència brutal del cotxe i del preu del carburant per a treballar i, per tant, per a sobreviure. Una educació i un nivell cultural que cada vegada més són les senyes d'identitat de la societat. Hi ha un divorci enorme entre la ciutat i els pobles. I també hi ha un vot ultra que sedueix. I ja fa temps que tot està ahí, a la vista de qualsevol. Només cal parar l'orella i prestar un poc d'atenció.

Agafe, al vol, una tertúlia de bar. La gent no raona sinó que crida. I s'imposa. Veig que l'herència cultural de la dreta obscurantista i reaccionària continua ben instal·lada en la nostra societat. Tots parlen de la Constitució. Fins i tot la defensen sense haver-la llegit. Jo matisaria: no la defensen, sinó que passen per sobre. En el bar, els constitucionalistes, diguem-ho així, realment consideren que la constitució només serveix al sud de l'Ebre. I de l'Ebre cap al nord només serveix el codi penal. Un estat de dret? Ha esdevingut el bar un espai de dretes? Potser. Canvie de bar? No. Resistència. Recorde que durant els anys 20 i 30 del segle XX, mentre que en les sales i salons es ballava el vals i el fox trot perquè s'ensumava una realitat sensual i emergent, en els soterranis de les cerveseries, mansions i palaus de mig Europa es gestava una altra realitat.

Resulta esfereïdor pensar fins a quin punt la carcoma treballava sota la superfície. Açò ho conta molt bé Allan Janik en el clàssic La Viena de Wittgenstein. Allí, era el dimoni qui estava dissenyant el futur. Ara, però, no estic segur de qui pot ser. Potser no serà el dimoni, però sí que és algú amb capacitat per a fer màgia. Els nostres dirigents tenen l'obligació d'explorar el subsòl, que sovint el trobem en la superfície per a comprendre el món al qual estan donant a llum les noves tecnologies, entre altres, i la capacitat de les quals per a modificar la realitat és infinita. Encara estem a temps. No repetim Auschwitz.