És quasi un ritual familiar. Com cada hivern, mon pare i jo ens tirem les mans al cap i protestem amargament. Arriba la temporada dels cítrics i amb ella el disgust. Per més que busquem, ens resulta quasi impossible trobar alguna botiga on s'identifiquen les taronges i mandarines que es venen per la seua varietat. I en el seu lloc, ens trobem denominacions que encara fan més mal, com ara «naranjas miel», «mandarines dolces»...

Com podeu imaginar, no es tracta només d'un tema d'etiquetatge. El que ens resulta sorprenent, o decebedor, segons com es mire, és la baixíssima estima que tenim del nostre patrimoni agrari. Al fi i a la cap, si algú pot presumir de saber del tema, si algú pot traure-li punta als diferents sabors, als millors usos de cada varietat, o a les més indicades en cada moment... doncs hauríem de ser nosaltres. Però els cartells de les botigues reflecteixen el problema real: no som especialistes ni de la nostra especialitat.

L'agricultura des del segle XX s'ha convertit en carrera irracional cap a la intensificació. Per als no experts, això vol dir bàsicament produir més, i no per a tindre més, sinó per a reduir costos i vendre més barat a un mercat ferotge i educat per oblidar qualsevol altre element de valor de la cadena agroalimentària. Quins valors? Doncs el primer i més evident és el social. Ho dic per si se'ns oblida que els aliments els produeixen persones. Però l'agricultura també contribueix a altres aspectes que ens beneficien com a societat. A més de productors, fan falta terres. Terres que no estan segellades amb formigó, que formen part d'un paisatge amb el qual ens identifiquem, que utilitzem com a reclam turístic, etc. I és evident que no totes les agricultures ho fan, però també el paisatge agrícola pot lliurar el que tècnicament es coneixen com a serveis ecosistèmics. Són aspectes com la regulació de cicles hídrics, la fixació de carboni, la conservació de la biodiversitat, el manteniment de cicles atmosfèrics i microclimes... i recordeu, no vivim precisament en un racó salvatge del planeta, el nostre paisatge és agrícola per excel·lència i per tant aquest ús és el que articula el territori i d'on hauríem de recollir tots aquests beneficis.

Fins i tot, en les últimes setmanes, un extens estudi científic elaborat a nivell mundial ha posat damunt de la taula nous elements. L'article dibuixa els estrets vincles existents entre la obesitat, la desnutrició, el canvi climàtic i els patrons de producció agroalimentària basats únicament en el concepte econòmic de creixement. Un concepte productiu que es trasllada mil·limètricament al consumidor a través de les polítiques d'ofertes permanents, rebaixes sobre rebaixes, de preus sempre baixos i altres eufemismes.

El problema és que el lligam entre agricultura, paisatge, nutrició i serveis ambientals no és obvi, i molt menys fàcil de transmetre. Però més enllà de raonaments acadèmics, el sector ha de comprendre que aquestes qüestions tenen una relació directa amb el seu futur. Tornant a les taronges, si no sabem parlar del que és nostre, com anem a tindre arguments per a defendre res? No hem sabut seduir ni al nostres consumidors ni als de més enllà, i no crec que ens queden moltes més opcions front als nostres competidors mundials. L'aposta del món agroalimentari per la hiperproductivitat és una carrera perduda abans de començar, per raons obvies de competència amb un sector cada vegada més globalitzat. Ni el volum ni el preu són ja el nostre joc. La nul·la diferenciació, més enllà d'un etiquetatge d'origen, no ens farà més competitius en un mercat on Sudàfrica, Turquia i els productors sud-americans tenen totes les de guanyar.

Tenim 50 varietats de taronges i mandarines, més totes les que s'han perdut pel camí perquè un mercat, des de fa temps desagraït i cec, les va fer caure en l'oblit. Això vol dir que tenim una mitjana de 5 varietats per mes, des de setembre fins abril. Però malauradament en qualsevol botiga trobarem més varietats de pomes diferenciades que de cítrics...

Tenim una de les legislacions agroambientals, marcades per Europa, més exigents del món, però ens sentim més inclinats a la crítica que a traure-li profit i donar-li un valor afegit de cara als consumidors.

Tenim un mercat preferent de venda, i dels més sensibles que ens podem trobar a aquestes qüestions, als que hem de convèncer (no només a ells sinó als seus dirigents) dels valors afegits i el lligam entre l'agricultura i el nostres paisatge.

Però per sobre de tot cal canviar aquesta manera absurda d'erosionar els majors valors que tenim i canviar els paràmetres que estan fracassant des de fa dècades.

No és una qüestió només de saber diferenciar varietats, és una decisió que té una conseqüència directa amb el que serà, o no serà, el nostre paisatge en les pròximes dècades.