Què tenen en comú Woody Allen, Peter Falk i Scarlett Johansson? Aparentment, qualsevol diria que el fil conductor que els uneix és el món del cinema. Però si s'indaga un poc més, només un poc, si busquem el mínim comú múltiple, s'observa que la característica que els uneix és que tots són jueus descendents d'algun indret de l'Imperi Rus de principis del segle XX. Aquestes, i moltes més, són algunes de les cares conegudes d'una realitat que, tot i ser habitual arreu del món, és molt comentada i criticada cada dia en la barra de qualsevol bar: les onades migratòries. Això sí, quant als emigrants, se sol obviar que el capital, per raons tàctiques, sap beneficiar-se de tots els mòbils patriòtics i xenòfobs que podeu escoltar-hi, tot i que en prescindeix en l'esfera estratègia, ja que l'explotació no admet consideracions particulars. ¡I encara més! Circula un principi general que s'admet sense demostració com a evident per ell mateix que podríem elevar a la categoria d'axioma i és aquell que diu que els africans que venen al top manta no són bons per a la convivència i que els valencians, com a poble, no emigrem. Que no? Segur?

Les raons de l'ésser humà per a emigrar són irrefrenables i quasi mai admeten vocacions lúdiques. No és una qüestió de fronteres, sinó d'essència, de valors. Nova York, Alger i Orà, la França de la verema i la metal·lúrgica a Düsseldorf, Barcelona o les capitals valencianes quant als pobles de l'interior són alguns dels escenaris per on els emigrants valencians van desfilar fugint de la fam, la misèria, de la falta de futur o de persecucions polítiques entre molts altres factors i els van convertir en escenaris d'una terra promesa on van trobar prosperitat, refugi i, fins i tot, modernitat.

Parlem de Barcelona. El moviment de valencians cap a Catalunya ha passat desapercebut per haver-se tractat d'una migració interior sense necessitat d'integració cultural o lingüística, però és molt nombrosa i representativa. De fet, quasi tots coneixem més d'una família que té algun membre vivint a Catalunya. No perquè sí, sinó perquè se li han brindat oportunitats laborals que ha volgut i ha pogut aprofitar. Com la família de Julià Guillamon. Primer va ser una germana del seu avi. Després, els seus iaios. I així, fins que naix ell. Això és el que podem llegir a «El barri de la Plata» (editorial L'Avenç), el barri dels valencians del Poblenou on va viure fins gairebé els trenta anys. Per a fer-ho, Guillamon recorre als records familiars i a la documentació per a reconstruir la vida del barri que va acollir «un flux ininterromput de gent, una gran emigració oblidada, anterior a l'emigració murciana i andalusa». Guillamon, Puerto, Tomás, Barceló són cognoms habituals als pobles de l'Alt Millars. I al barri del Poblenou de Barcelona, que era ple de gent de Toga, Espadella, Argeleta, El Tormo, Aiòder, Lludient, tot pobles de l'interior de la comarca, castellanoparlants i que va donar lloc a un altre escenari: el buidatge de pobles del nostre interior. Gent que es va integrar molt ràpidament i que són la matèria primera que aporta la informació que ens ajuda a entendre algunes de les mixtures de qualsevol ciutat. Alguns van tornar; uns altres van deixar en la seua nova ciutat per sempre anys de treball, moltes il·lusions, la joventut i, a voltes, també la vida. Afortunadament, llibres com el de Julià Guillamon recuperen la memòria del camí que van fer molts valencians buscant una vida millor. ¿Què tenen en comú Quim Monzó, Pasqual Maragall i Julià Guillamon? A més que tots tres són catalans, el fil que els uneix és que tots són descendents de valencians. Agrade o no agrade.