Si vostè, com Serrat, fa vint anys que diu que fa vint anys que té vint anys, recordarà la prova del nou que empràvem a l'escola per comprovar si una operació matemàtica era correcta. Doncs, la prova del 9 que demostra que qui té padrins el bategen és Zaplana; perquè, si ja és estrany concedir-li la llibertat condicional, que coincidisca amb l'alta hospitalària no és «mera coincidència» ni ací ni a Hollywood. Ara només cal que li demanen disculpes, li retiren les acusacions i que tan feliç casualitat siga portada en l'acreditada revista New England Journal of Medicine. Si vostè practica el lleig costum de comparar, haurà descobert ja que viu en un país que supera en meravelles al d'Alícia.
Aquells que han seguit amb curiositat la vida i miracles de Zaplana saben que el seu taló d'Aquil·les és l'obsessió pels diners. Des del cas Naseiro («me tengo que hacer rico porque estoy arruinado») al cas Lezo trenta anys després («no puedo sacar 5 millones... Me dirían: ¿Dónde va usted?»). El nostre «campió» (títol que deu a Julio Iglesias) és una eruga que sempre volgué transmutar-se en «rica» crisàlide. Ho ha aconseguit aferrat al poder com un exorcista a un santcrist. Així que la seua biografia, més que desqualificar-lo, el qualifica. Si ara descansa en sa casa i no en la presó és per pressions mediàtiques i polítiques que tan bé sap manipular. I és que si eres un espavilat que enganya al sol de migdia, i al·legues malaltia greu com el general Armada indultat en 1988, pots morir-te vint-i-cinc anys després. Vaja, que si Armada no arriba a estar tan greu, acaba soterrant-nos a tots.
Tinc la incòmoda sensació d'haver viscut ja la impostura de certs malalts terminals. Pinochet, per exemple. Aquest cas i el de Zaplana s'assemblen tant com esposos vells. Se'n recorden del dictador pujant a l'avió en Londres amb cadira de rodes i aterrant en Santiago de Xile sense cadira i més ert que un fus? Doncs, a veure si aprenem a separar la cotna humanitària de la cansalada fraudulenta!
