Ángela Moreno va nàixer a Manzanillo, província de Granma en Cuba. El seu pare Pascual (1828-1906), natural de Vila-real, no va voler seguir amb el treball que havia desenvolupat el seu pare i el seu avi de compra i venda de tota mena d'articles, ni volia ocupar-se de les terres heretades d'aquests. A més, com que la seua mare amb cinc fills del primer marit, es va tornar a casar, Pascual no es trobava a gust a casa tot i que el padrastre no es duia malament amb ell, necessitava eixir del nucli familiar i va pensar que la carrera militar li aportaria un altre tipus de vida on guanyar diners i prestigi.
Després d'allistar-se i d'estudiar en l'escola militar d'Alcalá de Henares, se'n va anar a Cuba i allí es va casar amb Gertrudis, una xiqueta de quinze anys, cubana descendent d'espanyols; de fet, era neboda del generalíssim dels exèrcits cubans, Máximo Gómez Báez, el qual mai va acceptar que una familiar seua es casés amb un espanyol i molt menys amb un militar invasor. En el mateix instant que contreien matrimoni Pascual i Gertrudis, Máximo va ordenar que les campanes de l'espadanya d'aquella església de San Fructuoso de Veguitas, tocaren a morts.
El matrimoni va tindre sis fills, dels quals la nostra protagonista, Ángela va ser l'última en nàixer. Quan Gertrudis va morir al 1874, Máximo Gómez, va ordenar la recerca, captura i mort del sempre odiat espòs, ara ja vidu de la seua neboda, Pascual. Va ser en eixe moment quan Pascual va decidir tornar al seu poble i ocupar-se de les propietats que va deixar en mans del seu padrastre i que aquest, tal volta perquè pensava que el jove mai tornaria, les va administrar però a favor seu i dels dos fills que va tindre amb la mare de Pascual.
Tornada a Espanya
Val a dir, que Pascual va ser un gran militar molt valorat i molt condecorat „fins i tot la Cruz de Carlos III„. A la tornada a Espanya en 1876, va vindre carregat de monedes d'or, sembla ser que aconseguides en les lluites i saquejos que va dur a terme durant els 22 anys de la seua estada en l'Illa de Cuba.
Després d'un temps vivint a Vila-real, es va instal·lar a Borriana i es va dedicar a engrandir el seu patrimoni. A més, en 1884 es va tornar a casar amb cinquanta-vuit anys; en aquesta ocasió, la jove en tenia divuit. El dia de la boda, les campanes de l'església també van tocar a morts però aquesta vegada va ser la seua filla major Salustina amb el vistiplau de tots els seus germans, qui ho va ordenar perquè no aprovaven el matrimoni del seu pare amb una xica tan jove. Amb María Francisca que així es deia la jove, va tindre sis fills més. Pascual va morir el 20 de febrer de 1906 a causa d'una bronquitis crònica.
Un colp explicada la situació familiar d'Ángela fins l'arribada a Espanya, narrarem perquè la seua història es troba dins d'una ruta de novel·la negra. Casada per primera vegada amb Vicente, va tindre un fill anomenat igual que el pare. Al quedar vídua, el seu cunyat -germà del finat-, no va parar fins casar-se amb ella, per interès donat que tothom era sabedor que el pare d'Ángela tenia una gran fortuna. D'aquest segon matrimoni va tindre quatre fills més.
Poques hores abans de la seua mort al 1906, Pascual va assabentar a la seua filla major Salustina, que la havia desheretat a ella i als germans haguts del primer matrimoni i ho va deixar tot als fills de la segona esposa „segons ell„, per ser molt més xicotets. Aquesta, enfurismada el va maleir i li va assegurar que els seus descendents fins els besnéts també ho farien.
Era tanta la fortuna que tenia Pascual que sols amb la legítima, Ángela, va rebre terres a Borriana, on el seu pare havia comprat quasi cinc-centes fanecades. A més, entre altres coses li va fer donació de la casa on va nàixer el guitarrista i compositor Francesc Tàrrega Eixea, al Raval de Sant Pasqual a Vila-real.
Però, malgrat haver heretat aquests bens, Ángela va caure en desgràcia amb el seu marit que s'havia casat solament per l'herència que se suposava que rebria la dona i que ara s'havia quedat molt minvada respecte al que ell esperava. És a partir d'eixe moment que comença a maltractar-la físicament de manera sistemàtica.
Finalment, el 14 de gener de 1922, farta de rebre pallisses, mentre l'home dormia li va pegar dues destralades al coll que li van provocar la mort però no sense donar-li temps abans de traure la destral i assestar-li a ella altres colps que si bé no van ser mortals, sí li van provocar una posterior infecció en una de les cames que amb motiu de la diabetis que patia se li va complicar i a causa de la gangrena va morir el 12 de març de 1922 a l'edat de 52 anys en l'Hospital Provincial de Castelló degut a un coma diabètic. Les seues despulles resten en el cementeri de San José a Castelló en el Quadre Vell, Secció primera, Fila 5, sepultura nº 8.
La premsa del moment va publicar la notícia del «parricidi» i com a possible causa de l'assassinat, les pallisses que la dona havia rebut per part del marit. Segons testimoni de Juan Bautista Llorens nét de Salustina, la germana major, les pallisses van començar al 1906 a la mort del sogre. No obstant això„segons la premsa„, la població estava sorpresa pels fets al temps que indignada pel que havia fet la dona. Malauradament, aleshores la violència de gènere no estava penada ni per la justícia ni per la societat.
