L'any 1953 va tenir lloc a Castelló un crim que va sacsejar la població de tal manera que a hores d'ara encara molta gent el recorda per haver-lo viscut o per haver-lo escoltat als seus majors. Vivia en una casa del carrer Herrero un senyor de nom Joaquín Álvarez, natural de Quiroga (Lugo) i falangista dels anomenats Camisas Viejas. Acabada la guerra va decidir quedar-se a viure a Castelló i va obrir un taller, Electromecánica Nacional, a la plaça Alcázar de Toledo. A més, tenia altres negocis relacionats amb Sucaina, on l'alcalde li tenia llogat un salt d'aigua.
Malgrat tots els negocis que duia entre mans, tenia molts problemes econòmics i devia diners tant als empleats com als proveïdors. Per aquest motiu, el 27 de gener de 1953, el fill de l'alcalde de Sucaina, Daniel Vivas. va anar a la casa del Gallego per cobrar el que li devia i, després de parlar de diversos assumptes, els dos homes van discutir i fins i tot van arribar a les mans. La baralla va acabar amb la mort del jove Daniel com a conseqüència d'un tir. A continuació li va robar mil pessetes que duia el xic a sobre i un rellotge Omega valorat en més de sis-centes pessetes, va eixir de casa i va anar al taller a pagar el que devia als seus empleats, així com a altres llocs on tenia deutes pendents.
Amb molta sang freda va acudir a una cita que tenia ja prevista, es va comprar una botella de conyac i, a més a més, va emplenar uns fullets d'un concurs de l'època. Quan va tornar a casa ho va fer amb dues planxes de ferro amb les quals, recolzades en unes pedres, va improvisar una mena de forn on va col·locar el jove per cremar-lo amb l'ajuda de petroli i 100 quilograms de llenya. Va estar tota la nit vigilant que no s'apagués el foc i quan al de matí va quedar reduït a ossos, els va trencar bé i els va barrejar amb terra i excrements d'animals.
Va escriure amb la màquina d'un veí una nota de rescat imitant la signatura del xic i la va enviar als pares demanant 300.000 pessetes, que havien de deixar dins d'un sobre al Bar Suizo. Quan va veure que els pares eixien del bar, va enviar a un xiquet que passava amb una bicicleta perquè recollís el sobre amb la promesa de donar-li una propina. El que no esperava el Gallego era que el xiquet l'obrís i fugís a tota pressa. Hores va anar darrere de la bicicleta i fins i tot va intentar robar-li-la a un xiquet que es va trobar pel camí cap a Almassora.
Finalment, com que no va aconseguir recuperar els diners, molt enutjat va tornar a demanar-ne, encara que aquesta vegada van ser 250.000 pessetes, que haurien de dipositar en un local anomenat 'El Hogar del Camarada', situat al carrer José Antonio. Va ser allí, quan estava a l'aguait per demanar el sobre, que el van detenir, atès que hi havia diversos policies de paisà que el van veure entrar i eixir diverses vegades i comportar-se d'una manera molt sospitosa. Finalment va confessar que havia comés el crim però de manera accidental.
El 4 de febrer, quan es va dur a terme la reconstrucció dels fets, el Gallego va dir que, amb motiu de la baralla, en un moment de fúria, va agafar una barra de ferro i el va colpejar deixant-lo sense sentit; després va eixir per la ciutat atribolat sense saber què fer fins que va pensar a incinerar-lo i va dur les dues planxes de ferro. Quan va tornar a casa es va adonar que el xic s'havia menejat de lloc i és aleshores quan li va disparar dos tirs al cap. Va ser tal la calcinació del cadàver que sols va ser possible recollir xicotetes partícules després d'un exhaustiu tamisat de la terra que hi havia a sobre de les planxes de ferro.
Després de la reconstrucció dels fets i del testimoni de diverses persones que van contar com l'assassí havia comprat les planxes de ferro amb anterioritat, va quedar clar que va actuar amb premeditació i li va disparar per l'esquena sense cap baralla; a més el jove Daniel de 26 anys era fornit i el Gallego molt xicotet, amb la qual cosa era estrany que aquest l'hagués pogut tirar al terra. Entre les restes de la cremació el pare va poder identificar diversos objectes del fill com les claus i les sivelles del pantaló.
El mateix dia de la reconstrucció dels fets van detenir el xiquet que va recollir el sobre amb els diners, ja que la seua família no va tindre molt de coneixement i va començar a gastar a mans plenes davant la incredulitat del veïns del barranquet d'Almassora on vivien. També li van pagar una bona quantitat a un senyor de Jaén a qui li tenien una habitació llogada perquè se n'anés.
Va ser per aquesta dubtosa prosperitat que la benemèrita va aconseguir recuperar 293.000 pessetes que els quedaven. Manuel, que així es deia el xiquet, va passar a la tutela de menors i la mare, el germà i un matrimoni que vivia amb ells, van passar a disposició judicial.El dia del judici va ser un espectacle veure el carrer Gasset -on es trobava l'Audiència- de gom a gom de tanta gent que volia veure de prop l'assassí.
En el judici se'l va condemnar a la pena de 'garrote vil' pel delicte de robatori amb homicidi. El dia 19 de gener de 1955, a les vuit hores, era el dia previst per a l'execució i la nit abans, quan estava en capella, va estar acompanyat per dues persones que pertanyen a 'Paz y Caridad', una institució secular creada per atendre els reus condemnats a mort des que se'ls comunicava que anava a fer-se efectiva la sentència i els passaven a la capella fins a l'execució i posterior enterrament. Una de les persones que el van acompanyar eixa nit tan difícil va ser Ignacio Monferrer, conegut per 'Nasiet', a qui el Gallego li va reconèixer la seua culpabilitat i el seu penediment pel que havia fet. També va reflexionar en veu alta «Tantas veces que lo he hecho para otros y justo me matan por la única que lo he hecho para mí». Quan Nasiet li va preguntar quina era la seua última voluntat, el reu li va demanar una jaqueta, un pantaló i unes sabates noves, la qual cosa Nasiet, de la seua butxaca, va fer possible.
El botxí que havia de dur a terme l'execució va vindre des de Burgos i durant la seua estada anava a menjar a 'l'Almassorina'. Val a dir que no va tindre un bon dia amb el Gallego atès que no hi havia manera de donar-li mort sense fer-lo patir fins al punt que no feia més que demanar que li pegaren un tir.
Al dia següent, després d'haver passat la nit al dipòsit de cadàvers del cementeri, el van enterrar en el quadre primer de la dreta, a la fila 160, fossa núm. 4, d'on anys després el van exhumar per dur les restes a l'ossera, ja que ningú va renovar el pagament de la tomba on reposava.
