El professor George Steiner argumentava en un assaig dels anys seixanta del segle XX que durant segles, en la tradició cultural, «el discurs parlat, recordat i escrit fou la columna vertebral de la consciència», però també ressaltava que la cultura estava sent víctima del que anomenava «la retirada de la paraula». Més tard, uns altres sabuts s'han queixat que els intel·lectuals han desaparegut dels debats públics justament perquè la paraula interessa menys que la perfomance. És obvi. De moment, no entraré a definir què és un intel·lectual, perquè sempre es queixa algú. Ara bé, en l'actual cultura i civilització de l'espectacle, la política ha experimentat una banalització tan pronunciada com la literatura, el cinema i les arts plàstiques, la qual cosa significa que la publicitat i els eslògans, els tòpics i les frivolitats omplin quasi que totalment l'espai que abans es dedicava a, per exemple, raonar.

Obviament, l'home utilitza la paraula per a encobrir, maquillar, disfressar o pervertir el seu pensament. Però el fet és que hem banalitzat la política de tal manera que fins i tot alguns ja parlen de l'existència d'una dreta guai. Per favor! Dreta guai? Els moviments de dreta han sigut moltes coses des del final de la Segona Guerra Mundial, però mai guais. Ho sent. I menys, a Castelló!

Si fas una volta per la ciutat un dissabte, per exemple, i ara que ja estem en campanya, a poc que pares l'orella, veuràs que de guai no tenen res i que aquesta definició és més aviat un terme pràctic que no una designació política precisa. Parlem de gent que s'oposa al pensament (qualsevol pensament, compte) d'esquerra i a l'ús del valencià. Se senten més còmodes en les xarxes socials que no en un partit polític, i estèticament, tot i l'olor de ciri de més d'un i una, pareixen actors secundaris de «La Escopeta Nacional» a pesar de ser ser joves, moderns, ancorats en la cultura pop i consumista, viatjats, pseudocosmopolites i divorciats, aparentment, de les elits polítiques.

Si els analitzes un poc te n'adones que són producte d'una programada operació d'anul·lació totalitària de la voluntat i dels recursos humans del conjunt social, un resultat de les polítiques neoliberals que se'ns han presentat i se'ns presenten com a positives. Un exemple? L'ús que fan de les xarxes socials. Allí veus que la ciutadania i el pensament crític han desaparegut. Perquè el poder polític, gràcies a les xarxes que el connecta amb el votant sense intermediaris, ho té tot a favor per a legitimar qualsevol arma com a social, per a agitar les frustracions de la població, canalitzar el cabreig i convertir-la en odi. La xarxa ja no és un mapa, sinó un pugilat de barriada. La nòmina d'ofesos creix. I l'efecte és més imaginat que no real, la qual cosa no vol dir que no siga vivencial.

La pregunta és si tot plegat té traducció. Crec que sí. Potser ha nascut una nova classe social, un poc difusa, que no podem identificar ni amb el vell proletariat industrial ni amb la burgesia tradicional i que té una forta dimensió identitària de caràcter generacional centrada en l'autopercepció de la precarietat. ¿Estem davant d'una metàfora sociològica que caracteritza un determinat estat d'ànim col·lectiu? ¡Txa, mira, txa! Dramatitzar i transformar en «única» una experiència que, en realitat, hem viscut totes les generacions com és l'emancipació de la família i l'accés al món laboral em sembla un autoengany prou barroer davant el qual més d'un dirigent polític vol traure rèdit.

S'acosten les eleccions. Jo, com sempre, dipositaré el meu desencís votant pel partit que més em recorde a mi mateix. Però davant l'estat permanent d'al·lucinació i d'indignació ambiental en què viuen alguns dirigents, els suggeriria que em digueren on compren els xiclets per a arribar a tal estat. Perquè a mi, les col·locades, em costen una pasta...