Primera reflexió: Per a un demòcrata ser 'feminista' no es una opció, es una obligació. La igualtat entre hòmens i dones en una societat democràtica ha de ser una aspiració no només retòrica, sinó efectiva. A Espanya hem de lluitar per la igualtat real, ja que la igualtat legal està consagrada per l'article 14 de la Constitució. Però malgrat eixa igualtat legal, continua havent uns rols diferenciats tant socials, com laborals o familiars, fruit de tradicions i mentalitats que marquen unes diferències que cal superar, sobretot mitjançant l'educació. Menció a banda mereix la violència que pateixen les dones, una qüestió en que tota la societat en el seu conjunt s'ha de comprometre en la seua eradicació, començant pels poders públics.
Segona reflexió: Espanya és un bon país per nàixer dona. Hem avançat molt en matèria d'igualtat en les darreres dècades, però encara s'ha de fer un esforç major. L'escletxa salarial hauria de desaparèixer i el sostre de vidre s'ha de trencar necessàriament si volem viure en una societat on hòmens i dones visquen en les mateixes condicions de dignitat personal.
Tercera reflexió: Tal i com diu l'article 1 de la Declaració de Drets Humans, 'totes les persones naixen lliures i iguals en dignitat i en drets'. Per tant la dignitat de les dones és intrínseca al seu naixement, no a la seua ideologia. La causa de les dones és la causa de la seua dignitat, la de l'alliberament de la tutela masclista, sense caure en la tutela ideològica que parle en el seu nom.
Quarta reflexió: Vincular feminisme amb anticapitalisme o socialisme és delirant i només pot ser fruit del prejudici ideològic. Utilitzar la causa feminista per atacar als partits de centredreta en general i al Partit Popular en particular, no només és injust, sinó a més és una anomalia democràtica només explicable pel desconeixement de la història dels drets de les dones a l'Espanya contemporània.
Caldria recordar que la primera dona ministra a Espanya va ser Soledad Becerril -primer d'UCD i després alcaldessa de Sevilla amb el PP-; que la primera dona presidenta del Congrés dels Diputats va ser Luisa Fernanda Rudi, del PP -més tard alcaldessa de Saragossa-; que la primera dona presidenta del Senat va ser Esperanza Aguirre, del PP -més tard primera dona elegida presidenta d'una Comunitat Autònoma a Espanya-; que la primera vicepresidenta de la Comissió Europea va ser Loyola de Palacio, del PP -també havia estat la primera dona ministra d'agricultura-; o que la primera presidenta de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP) va ser l'alcaldessa de València, Rita Barberà, també del Partit Popular.
Quinta reflexió: l'apropiació per part de l'esquerra de la lluita pels drets civils de les dones a Espanya, no resisteix el més mínim anàlisi històric. El Dret al vot de les dones es va aprovar a Espanya al 1931 gràcies al vot de la dreta al parlament de la República. La pràctica totalitat de l'esquerra -incloses les dos diputades socialistes, Victoria Kent i Margarita Nelken-, van votar en contra dels arguments de la liberal Clara Campoamor, membre del Partit Radical de Lerroux, que després va ser president del govern quan la dreta va guanyar les eleccions al 1934.
Conclusió: el feminisme es inherent a la dignitat de les dones, no conseqüència ni del sectarisme ideològic de l'esquerra, ni dels seus prejudicis.
