Durant la ressaca del 8M, l'IVAM lliurava la primera edició del Premi Carmen Alborch a dues artistes, Carmen Calvo i Carla Fuentes, i totes tres compartiren art i protagonisme, en aquell espai modern i d'avantguarda, amb la persona que va promoure nombroses lleis feministes que ara per ara tenim a l'Estat espanyol, José L. Rodríguez Zapatero. Dies abans, una de les consignes de la manifestació afirmava que «Como musas nos queréis y como artistas nos teméis», eslògan que resumia molt bé el to reivindicatiu de l'acte, en un matí tan alegre, radiant i glamurós com era ella.

La legislatura 2004-2008, del president Zapatero, tingué un marcat caràcter social amb l'aprovació de lleis com la del matrimoni homosexual, el divorci exprés, la de la violència masclista o les lleis d'igualtat, dependència i memòria històrica. La nova llei de l'avortament, de llibertat sexual i reproductiva, s'aprovava en 2009. Un parell d'anys més tard, durant el govern del PP, M. Rajoy s'arromangava per descafeïnar i aigualir el progrés en drets socials i civils, les polítiques d'igualtat i la lluita contra la violència masclista i, entre altres coses, retallava considerablement aquestes partides pressupostàries. L'aposta de Zapatero, però, va fent camí i ara assistim a la construcció apressada d'un discurs feminista per part de la dreta, que resulta complicat de vendre i més difícil de comprar. Si la periodista Ana Pastor preguntara a membres i ex membres del govern del PP i als redactors i redactores del nou discurs ¿Dónde estábais entonces?, trobaríem la resposta en les manifestacions contra les lleis de l'avortament i del matrimoni homosexual, «Vive y deja vivir», acompanyats de les organitzacions socials convocants com la CONCAPA, El Foro de la familia i Hazte Oir, per a finalment arribar al Govern en 2011 i no canviar cap de les lleis que escridassaven. El Tribunal Constitucional, en 2012, els tombava el recurs contra el matrimoni homosexual i dos anys més tard, en 2014, Ruiz-Gallardón dimitia pel fracàs en l'intent de reforma de la llei de l'avortament i adduïa: «No he sido capaz de cumplir un encargo». Cayetana Álvarez de Toledo abandonava el PP, decebuda.

Wert, amb la seua educació diferencidada, també hauria de respondre la pregunta de la periodista i explicar el seu argumentari; l'ex-ministre d'Educació del PP defensava naturalitzar i pagar amb diners públics els centres educatius que segregaren per sexe, és a dir: escoles per a xiquets, d'una banda, i escoles per a xiquetes, d'altra, i assegurar així una socialització irreal, esbiaixada, discriminadora i sexista, apta per a produir i reproduir qualsevol tipus de violències a través de les desigualtats de gènere producte dels rols diferenciats ben apresos a l'escola. A més, el mateix ministre d'Educació, assessorat per l'Esglèsia catòlica, eliminava en 2012 l'assignatura Educació per a la Ciutadania, amb l'argument de fugir del perill d'adoctrinament ideològic dins de les aules.

És comprensible que, amb aquestos antecedents, la dreta que ara intenta entrar a puntellons dins del discurs feminista tinga problemes per a encaixar-lo, i necessita trobar o inventar-se algun tret diferenciador que la identifique, com el feminisme liberal de Ciutadans, que no se sap què és, o les declaracions de la senyora Álvarez de Toledo quan diu que la Llei contra la violència de gènere li sembla una aberració. La ideologia feminista d'igualtat, de respecte, de justícia social i civil, de no discriminació, de sensibilitat per la diversitat sexual, de perspectiva de gènere transversal, de memòria històrica, de sostenibilitat, de canvi i de progrés..., està fortament arrelada en els idearis col·lectius progressistes i en són els eixos vertebradors. Pablo Casado, en la nostra opinió, sembla que de tant en tant percep inexplicablement aquest tuf ranci i franquista, i de sobte opta per desmentir algunes notícies, com la proposta de protegir les dones immigrants embarassades que arriben a l'Estat espanyol si després del part donen les seues criatures en adopció, com si donaren unes sabates noves que els fan mal i no poden usar o uns llibres que ja han llegit.