Certament, hi ha passatges o expressions literals que donen molt de joc a l'hora de reafirmar un argument i són aplicables a moltes situacions. En el món del futbol, per exemple, quan cessen en el càrrec un entrenador que està duent una mala temporada, sempre parlen de la crònica d'una mort anunciada. I si parlem del poder tossut de la memòria olfactiva és inevitable la referència a Marcel Proust. Així doncs, l'escena més cèlebre de la seua obra, la de la magdalena, la trobem al principi del primer volum d'A la recerca del temps perdut.
El narrador s'endú als llavis una cullerada de te on ha deixat que s'estove un tros de magdalena, i just llavors passa el que passa: «I en el mateix instant en què el glop barrejat amb molletes de pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent a alguna cosa extraordinària que passava a dins meu», escriu Proust en la traducció al català de Josep Maria Pinto. El gust de la magdalena el remou sencer perquè li desvetla un record antic: «Aquest gust era el del trosset de magdalena que, el diumenge al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de l'hora d'anar a missa), quan pujava a dir-li bon dia a la seva habitació, m'oferia la meva tieta Léonie després d'haver-lo sucat en la seua infusió de te o de til·la».
He de dir, però, que a Castelló la memòria és un valor a la baixa que ha de lluitar contínuament contra l'amnèsia i contra l'oblit. Per això, com a presa de consciència, m'aferre a la memòria viatjant al passat mitjançant l'experiència sensible. I és que hi ha aromes i olors que ens perforen el nas i s'apeguen a la pell com un tatuatge. Un arròs de peix, per exemple. O l'olor escolar de cedre de les borumballes en traure punta als Alpino que ens donaven en el Premi Capla. Per això és inevitable tornar a la innocència de la nostra infància, perquè el que passà aleshores es queda profundament gravat en la ment.
Si ens activem en mode 'festes de la Magdalena', encara recordem el dia que vam fer el primer glop de barreja que ens va cremar la gola o l'olor de pólvora del primer coet que vam encendre i ens va cremar els dits. Certament la memòria remota és un rebost ple de magdalenes proustianes encara que detestes aquest autor, com és el meu cas. Perquè sempre m'ha paregut un tiquismiquis insuportable, cursi i avorrit citat pels xiripitiflàutics de la generació dels meus pares, igual que l'esnobisme que ostentava aquella colla de liberals sentimentalment i partidària de les revolucions més noves en un Castelló que feia olor de magatzem de taronja i de gasolina no massa refinada. I ja posats, i quant a la Magdalena, ho sent, sóc de Castelló, i preferisc un tros de coca mal feta, que, si no té tant de relat literari i tanta flor natural que l'adorne, almenys no embafa tant.
