A l'Antic Testament podem llegir que el profeta Ezequiel, mentre eixia de l'ermita de la Magdalena, a l'ombra del Castell Vell, va tindre visions divines:
«Jo, Ezequiel, vaig veure que venien del nord un vent de tempesta, un gran núvol nimbat de resplendor i un foc arborat. Al bell mig es veia un esclat de llum sense foc ni fum com el del metall incandescent. Al centre hi havia la figura d'un vivent d'aparença humana. El seu esclat era semblant al de l'arc que s'obre en els núvols en dia de pluja. Era com el reflex de la presència gloriosa del Senyor. Quan ho vaig veure, em vaig prosternar amb el front a terra i vaig sentir una veu que parlava:
-Alça't, fill de Castelló, que et vull parlar i encomanar una missió. T'envie a la ciutat de la Plana, on habita el pecat i hi ha gent rebel que s'ha revoltat contra mi. Comunica'ls les meues paraules, tant si t'escolten com si no. I escolta el que et dic Ezequiel. Obre la boca i menja't açò que et done.
Jo vaig obrir la boca, i em va fer menjar aquell rotllet, que em va deixar la boca obrada i mentre me l'empassava, em deia:
-Ara tu vés a trobar els de la Plana i porta'ls el meu missatge. Baixaràs de nit a la ciutat, que de dia no és tan literari. I en arribar, gravaràs en una tauleta d'argila el nom del que dus dins d'aquest saquet: truita de faves, figues albardades, ximos, llonganisses i botifarres seques, cacaus i tramussos, figues albardades, carajillo i rosquilletes. Aquesta serà la seua dieta cada any, per a purificar la seua ànima. Portaran la pena de la seua culpa i menjaran així, com a penitència, el seu aliment impur.»
De les sàvies paraules del profeta Ezequiel, autèntica pedra Rosetta de les nostres festes i de la nostra gastronomia, jo destacaria el càstig del rotllet. És un producte inútil, perquè no te'l pots menjar. Només penjar-te'l de la brusa amb un imperdible, a tall de testimoni, d'haver estat a la romeria.
Haguera estat bé que Proust haguera banyat un rotllet en el te, a veure quina magdalena l'envaïa. A mi, una escena trista. Una dona vora 80 anys, agarrada a un passat que ja no existeix, allunyada de la realitat, que reivindica els seus drets de propietat sobre un lloc i unes vivències que ja fa temps que no li pertanyen. El nano li acosta a l'anciana el rotllet al nas, i, aleshores, de sobte, el miracle: un enorme somriure apareix en la seua cara, el somriure de la xiqueta que va ser i que regressa per un moment, serena i feliç, a un diumenge de fa 75 anys. Després, se'n va anar contenta, amb el seu rotllet en una mà i en l'altra es recolzava fermament en el bastó. L'increïble poder dels olors en el nostre cervell, sobre com un aroma determinat té la capacitat de despertar records llunyans, d'haver-los viscut.
