El paisatge de Castelló ens parla d'una manera molt més profunda que no els monuments a l'hora de definir-nos com a ciutat. Aquesta postal suposa l'acumulació de sabers, sentiments, sofriments i renúncies, mentre que els productes que s'extrauen de la terra han determinat la nostra dieta i, com a conseqüència, han conformat el nostre caràcter i fisonomia. Tota la història d'un país està gravada en el seu paisatge per mitjà de les formes d'ocupació, divisió i construcció del territori. A partir de l'horta podríem escriure una espècie de dietari de la nostra vida des de la terra, un manual de subsistència que parlara de les necessitats i costums de la gent o d'una família qualsevol perquè l'agricultura té el seu propi manual de cicles, la seua lògica i els seus costums. I ara toquen les faves.
A mi, particularment, m'agraden. Sobretot, al tombet, amb trossos de cansalada i botifarra i alls tendres, com les feia la iaia. O una bona rua de truita de faves per a l'almorzar, que ben bé podria ser el símbol de la cultura de l'almorzar a Castelló o, si més no, de l'almorzar magdalener. Acompanyada d'una ensalada amb enciam, ceba tendra i tomata; un bon plat de cacaus (del collaret, per favor), olives i salmorra. I sobretot, xarrar. Perquè els qui estimem aquest moment del dia anomenat almorzar ens agrada menjar i disfrutar dels aliments, però sobretot, compartir. Perquè l'almorzar és l'àgora proletària on podem arreglar el món i no solucionar res.
Ja hem dit alguna vegada que amb la Setmana de la Magdalena ens trobem davant un procés folklòric en plena formació: assistim encara a la seua creixença, i veiem la manera en què creix. Per exemple, aquesta ofrena de flors o aquest concurs de paelles que ja quasi sembla típic, daten de sols fa uns anys, si fa no fa com les festes, i si duren, dins uns pocs més tindran el mateix aire tradicional que atribuïm a qualsevol altre aspecte de la festa, com el Pregó. Per això mateix, i per tal de promocionar les festes de Castelló, si jo estiguera en un òrgan de decisió del món de la festa, proposaria un concurs magdalener de desafiament, semblant al televisiu «Crónicas carnívoras» on els participants haurien de menjar-se una rua del tamany d'una gaiata reblida d'una truita de faves de la grossària de la xapa d' un Panzer. No m'imagine al coent de Proust menjant faves, però el meu moment proustià amb les faves seria el moment de pelar-les.
A mi, m'entreté, què voleu que us diga. És una activitat que es gaudeix al voltant d'una taula, xarrant de trivialitats mentre les peles. Em recorda la meua infantesa. O un bon almorzar amb una rua de truita de faves, una autèntica institució social i socialitzadora que hauríem de declarar-la BIC. Una pàtria entre la infància i el foguer, perquè el menjar és la nostra darrera post de salvació identitària. De la identitat de les nostres papil·les gustatives, si més no.
