De vegades, tinc una sensació, literària si més no, que inevitablement m'emparenta amb els personatges d' Iris Murdoch o de la novel·la anglesa de postguerra. Una sensació caracteritzada per una turbulència estomacal per culpa de la descripció de la dieta dels seus protagonistes. ¿Com pot algú menjar així al llarg de tantes pàgines i continuar viu o voler continuar estant viu? Un desdeny aristocràtic pel menjar que és, si fa no fa, com aquesta intifada gastronòmica que és la nostra aportació al món de la festa i que és la maleïda combinació dels cacaus i els tramussos. Ningú sap el relat dels orígens, el motiu, l'entorn i el perquè es va intentar i inventar aquesta aliança de llegums per a la setmana de festes. ¿A qui se li podria ocórrer?
Hom afirma que les ciutats es projecten amb personalitat, s'associen a determinats valors o idees. Dir París s'associa amb l'amor; Barcelona, amb el Modernisme i Pamplona, amb Sant Fermí. ¿ I quina seria la marca Castelló? La iniciativa pública local s'ha centrat a promocionar la platja, els festivals de música i les festes de la Magdalena. O almenys això és el que duen cada any a Fitur. Però si fem un safari semiòtic per tot allò que voluntàriament o involuntària esdevé material simbòlic de la ciutat arribarem a una conclusió: com a ciutat, estem fotuts. Som una no-ciutat, desballestada i entreteixida amb el fil del comboi. Deixem de produir coses perquè les de fora «són millors» i quan aquells ens venen la mateixa cosa que hem deixat de produir, aleshores, l'adoptem fervorosament.
A la taula d'un bar o en la barra de qualsevol dels envelats de la ciutat que creixen com a pebrassos aquests dies, els cacaus i els tramussos són una de les manifestacions gastronòmiques més representatives de la nostra cuina instal·lada definitivament en el nostre paladar perquè, diuen és de tota la vida. ¡Això serà! Els tramussos, ja ho diu la cançó, són «d'Àfrica». Segurament, perquè ací cap aiatol·là de la castelloneria sabria dir-me com és o quina forma té la seua planta com tampoc sabria explicar-me per què els cacaus del collaret, aquests que tenen dos grans per beina, són tots «producte d'Arizona» i no de Castelló, una altra metàfora que ens defineix com a ciutat i com a país. Dubte que, delicat i merita com era Proust, menjara cacaus i tramussos. I menys encara que els sucara en el te. He de dir, però, que el meu moment Magdalena de Proust quant a aquest binomi de llegums és l'estrenyiment que produeixen, com els gínjols. Un estrenyiment que, fins i tot, és mental, gràcies a la combinació dels cacaus i tramussos amb el «Des-pa-si-to, quiero respirar tu cuello despasito», les cerveses en got de plàstic i altres subtileses magdaleneres. Afortunadament, el moment All Bran arriba dilluns.
