Crec que era Buñuel el que deia que sense els bars la vida seria més difícil. No cal que ho diga aquell cineasta, que d'això, jo també n'estic segur. Fins i tot podria afegir-hi que les ciutats estarien mancades d'ànima. Potser. Parlem de bars, però podríem ampliar el raonament a l'absència de llibreries o de comerços de tota la vida, per exemple. I ací acabaria de romancejar. Però el ninotaire de Xipell m'ha clavat en un compromís per a aquesta setmana i, com en les telesèries de TV3, «me n'he de sortir». Escriu Proust en «La fugitiva» que el plaer és plaer quan va unit a una emoció. I això és un carajillo, una tradició local excel·lent, ben cremat, que veges en el vaqueret les tres capes: la bromera, el café i el licor. ¡Aquest és el nostre gran secret!
Un secret a què no li cal ni campanyes neoclàssiques ni que la coentor local faça un desplaçament irònic de la modernitat estètica del capitalisme de consum que sorgeix en els bars de tota la vida per culpa de quatre tatuats hortofruticultors del gintònic que escolten, epidèrmicament, Los Planetas.
Ara que hem accedit als plaers de l'alcohol, ens els hem de beure amb l'etiqueta «d'autor»? Amb crema de llet, amb formatge, orxata, crema d'arròs, fusionat a l'estil vietnamita. Per favor! Aquesta és una prova més del fet que, entre tots, fabriquem una societat profundament estúpida, encara que no tots en la mateixa mesura. Perquè si tenim un deure moral, aquest és que no podem fallar-li al paladar, el filtre sensible i implacable on està la captació de les sensacions i la memòria de les coses. El mapa del goig és un ordre purament particular, aliè al control. No hem d'oblidar que una ciutat no és només l'espai material, un paisatge físic, que això és amb el que es queden els turistes magdaleners. Una ciutat és, en essència, un espai i una experiència social. Què és Castelló sinó la gent i els seus secrets millor guardats com, per exemple, un «carajillo» ben cremat?
Deteste profundament el senyor Mercat i els polítics ultraliberals tant com la proliferació de franquícies i de garitos sense ànima que, indirectament, acceleren el tancament dels locals i dels bars de tota la vida. Que ja no et pugues fer un bon «carajillo» a Castelló és un crim de lesa humanitat perquè almenys la ciutat que jo he viscut, tenia cultura de bar. Açò ja no és un moment proustià de Magdalena, sinó un bucle avorrit que es repeteix de manera constant al llarg de l'any: el «carajillo» ja no és «carajillo», sinó un succedani, com l'allioli, o l'abadejo apanyat. Potser serà la globalització. És un Castelló que té aquest punt de no-ciutat, una ciutat que ja no existeix. Tot i que regresses, o no te n'hages anat mai, mai trobaràs aquell lloc d'on vens o el que vas abandonar, perquè se n'ha anat per a sempre.
