Jo sóc un d'aquells que va créixer pensant que tot l'univers es concentrava en l'espai d'un parell de carrers: la farmàcia i la tenda allí, la papereria i el forn allà i poca cosa més. Això també vol dir que sóc producte d'allò que anomenem proximitat i de les xarxes que s'estableixen.

L'Ereta i la Casa de Socorro com a epicentre vital. Hora del berenar. De vegades estem massa disposats a creure que el present és l 'únic estat possible de les coses i em costa d'imaginar com haurà sigut la infància dels nanos de la meua edat que no han conegut, fins ben entrat el segle XXI, les rosquilletes, ja que n'hem esmorzat i berenat per a avorrir-nos. Parle d'un producte senzill i addictiu, evolució natural del pa, gens apte per a hipertensos, cruixent, i de vegades condimentat amb llavoretes, un diminutiu genial que ens teletransporta a la ignorància que tenim de les plantes del terme. Parle de les rosquilletes de tota la vida, no de picos, ni colines, grisines, breadsticks, palitos de pan ni dels infames bastonets industrials encofrats en una bossa de plàstic d'alguna sèrie de dibuixos animats amb un xocolate de procedència dubtosa. Potser arribarà un dia que alguna autoritat exercirà com a tal i podrà aturar aquesta infàmia? Si ens omplim la boca dient que tot arròs que du coses no és paella, haurem de començar a exigir que no tot allò que du farina, aigua, oli i pastilla de rent mereix ser anomenat rosquilleta, ¿o no?

Hom diu que els forns tradicionals són, potser, els locals emblemàtics que més han resistit el pas del temps i les crisis econòmiques. Són un patrimoni que conté molta informació sobre el col·lectiu que els va habitar i, de vegades, va acabar abandonant. En l'imaginari de Castelló, la paraula rosquilleta s'associa a Margarita la Mústia, un personatge de lentitud proustiana, com de pel·lícula de Kiarostami del qual no parlaré perquè ja ho fan altres per mi. Però ja que les institucions reclamen el turisme, almenys hauríem de tindre un producte editorial que mostrara algunes de les històries ocultes que amaguem. Històries de llegendes urbanes vinculades amb els espais que han aconseguit sobreviure en la voràgine dels darrers anys. Sense nostàlgia, explicades amb naturalitat, afegint-hi detalls, tirant del fil de la història fins al dia d'avui. Per exemple, molt a prop del forn de la Mústia, hi ha l'estàtua d'un pintor «anònim» amb una història al darrere que encara ningú, almenys que jo sàpia, ha posat per escrit. I ja posats a recuperar històries magdaleneres i llegendes urbanes, us en propose una: hom diu que ja fa temps, va arribar a Castelló, al carrer Sant Fèlix, un gavatxo que, durant aquestes festes, va muntar la Universitat Popular del Masclet amb la intenció d'ensenyar els nanos els secrets de la pólvora. Tenim relat.