Tindre prejudicis estalvia molt de temps. És més: pots imaginar-te un fum d'opinions i de punts de vista sense haver-te de preocupar de contrastar els fets. I així és. De fet, des d'aquells temps en què circulava per l'Ereta en bicicleta, una d'aquelles amb quatre rodes, pense que hi ha paraules que, tot i ser simples, resumeixen i engloben tantes coses, tants conceptes que, si més no, i sobretot si no eres fill d'un temps i d'un país, intentar explicar-les és una missió impossible. Per exemple, el concepte «coneixement». Recorde quan era un adolescent i, tant la mare com l'àvia m'ho repetien insistentment quan eixia de nit. «¡Coneixement!». D'entrada, jo el tinc tot, el coneixement, perquè no l'he gastat mai. Però és que vas al diccionari i no t'aclareix res. Perquè aquesta paraula és un concepte que engloba una forma de ser, una forma d'actuar i una forma d'educar. I si l'has d'explicar-la, et fan falta vint-i-quatre volums d'una enciclopèdia rotllo l' Espasa-Calpe.
Hui, per exemple, és diumenge 14 d'abril. El Dia de la República. Ja he dit més d'una vegada que sóc net del bàndol que va perdre la guerra. Com també he dit que aquell fou un període en què les reformes polítiques, socials, econòmiques i culturals foren un tret distintiu. I tant que ho van ser! A favor i en contra, hom opinarà que els canvis produïts en tots els àmbits de la vida social marcaren un període breu en què el temps es va accelerar com poques vegades ocorre en la vida. I així fou.
Quan li vaig preguntar a l'àvia què havia sigut la República per a ella, la resposta fou demolidora: «vaig dependre a llegir i a escriure». I amb això es va quedar la dona, que no és poc. Perquè immediatament, les circumstàncies van canviar exponencialment. No us parlaré de les seues penúries ni de la postguerra. Ja ho fan altres per mi i molt millor que jo. Però va guanyar una batalla. I això, hi ha gent que no ho perdona. Vist amb la perspectiva que dóna el temps, els meus prejudicis i tal i com ha anat la pel·lícula ací, a Castelló, els que no perdonen la victòria de l'àvia van perdre, en aquell moment, la idea de classe hegemònica.
Parlem d'una classe i una gent que ocupa el poder però que no l'exerceix, se n'ha desentés, se n'ha desresponsabilitzat. Una gent que no té cap funció rectora de la societat excepte figurar. Socialment parlant, no són ningú, no són res. De fet, no ho han sigut mai, perquè sempre han viscut de renda i de l'herència familiar, de qui va ser el pare, l'avi o ves a saber quin altre parent. Van abdicar davant el franquisme i es van posar a especular amb la construcció i amb la terra. I així estan encara.
I, si a hores d'ara, jo haguera d'optar entre república i monarquia, ¿ho tindria clar? Crec que sí. Ara bé: ho tindria clar però amb condicions. Perquè tot i que la distància que em separa de la corona és sideral, no es tractaria només d'un canvi en la forma d'Estat sinó que es tractaria també d'un canvi de paradigma, de valors fonamentals. De quins? Ací ve el problema, perquè jo optaria per la llibertat i solidaritat, i que d'una puta vegada, fer un acudit no tinguera repercussions penals. Però també voldria exemplaritat, que hi haguera deliberació i responsabilitat en els governants. I una laïcitat més que necessària, i una defensa de la cosa pública, de la «polis». Ras i curt: que per primera vegada en la història, se'ns considerara ciutadans o massa crítica i no súbdits.
¿Utopia? Hi ha gent que es presenta a les generals que pensa que fa temps, la massa no tenia cultura però no manava; ara tampoc en té, però mana. I això, fot. Potser les monarquies deixen que les masses accedisquen a la cultura però mai deixaran que decidisquen democràticament el seu futur. A Castelló tenim una versió casolana d'aquest pensament reaccionari, defensat per forces polítiques de pensament agroneardenthal: «Deixeu-los, deixeu-los que vagen a l'escola i aprenguen a llegir i escriure... I després vorem qui llaura!». I malauradament, vuitanta-huit anys després, encara hi ha gent que està còmoda en aquest esquema.
