¡Vacances de setmana santa! Quatre dies de festa per a fer el que més t'abellisca o, si més no, el que has acordat que faràs. No entraré a valorar si són dies d'una transcendència religiosa o si és una tradició que ens regala un valuós temps d'oci. A mi, quatre dies de festa m'agraden, què voleu que us diga? Si m'ajoque al sofà i faig una ullada a la graella de programació, veig que les televisions continuen emetent la llista habitual de pel·lícules relacionades amb la Bíblia o la vida de Jesús. I, la veritat siga dita, veure Moisès amb barba llarga apartant l'aigua del mar Roig o Charlton Heston amb poca roba i ben untat d'oli a Ben Hur sempre m'entreté. Si opte, a pesar de la pluja, per anar de processó pels meus locals de referència, trobaré la meua gent i amb qui vull estar. Més que suficient.
Però hui m'he alçat sense massa ganes d'eixir de casa. El temps acompanya i el trombó de Chris Barber em suggereix que ara és un bon moment per a ordenar llibres, discos i pel·lícules que tinc escampats per tota la casa, a pesar que l'experiència m'ha demostrat ja massa vegades que aquest acte m'avorreix profundament perquè ja l'he fet tantes vegades que no trobe gens de substància a estar tres dies col·locant on toca totes aquestes andròmines. Ara estic amb els vinils i els cedés. Tom Waits, The Band, Sam Cooke. La música ha sigut un factor determinant en la meua formació vital. En el seu moment m'oferí una nova visió de la realitat i em va fer veure què volia i sobretot qui volia ser jo. Les cançons em proporcionaren un espill en què poder reflectir les meues il·lusions d'adolescent lewiscarrollià en un món que era invisible per a tots aquells que m'envoltaven i que només albirava jo. «A love supreme», «Henry's dream», «Kind of blue», «The Velvet Underground & Nico»... cadascun d'aquests LP conté una història que comença i acaba en el significat que han tingut per a mi perquè cadascun d'aquests àlbums significava sumar una peça al jo que s'estava construint. Fins i tot, quan els mire, crec que saben més de mi que moltes de les persones més properes del meu voltant. Si retrocedisc a l'adolescència, no és que fora mal estudiant, però és que, com tampoc havia desenvolupat habilitats socials, no encaixava enlloc. Era un esportista lamentable, les manualitats i el bricolatge em produïen atacs d'ansietat i aconseguir que les xiques em correspongueren era un veritable drama. Ara bé: tenia els meus discos de Rolling Stones, The Doors, Lou Reed. Els tenia a ells i la realitat la veia d'una altra manera. Els tenia i rebia molta informació de molta gent que, sense conèixer-la, em parlava a mi i de mi. La realitat continuava sent la mateixa però tot el que es va construir en el meu interior em va fer qui sóc. Al remat, són etapes de la meua vida, amb la seua gènesi emocional i cultural que defineixen aquest inventari vital.
«Before you slip into unconsciousness, I'd like to have another kiss, another flashing chance at bliss» mormola la veu de Jim Morrison. Cançons que posseeixen el sabor del present però que estan construïdes sobre els misteris amb què es va forjar la meua joventut. O les portades del segell Blue Note; o els Gauloises i les rosses de Gainsbourg; o la tendresa masegada de Chet Baker. We can be heroes... sentisc exactament els mateixos estremiments que vaig sentir quan la vaig escoltar per primera vegada, per segona vegada i per quaranta-quatrena vegada, i que sent ara que estic escrivint açò.
Encenc un cigar i obri una cervesa. I veig els discos descansant als prestatges. Si sentisc la necessitat, els puc acariciar, com si ho fera a una amant. Formen part de mi i el que contenen és tan meu com la meua suor o les meues llàgrimes. Si fem un repàs dels músics i grups que han aparegut en aquestes pàgines al llarg dels dies, crec que ja no cal que us diga com sóc, perquè ho podeu deduir fàcilment.
