Castelló ha de ser un espai que convide a l'orgull i per tant un lloc on mirar-nos i projectar-nos al món. No debades, els castellonencs i castellonenques que estimem la història i per tant, la reflexió del nostre present mitjançant el passat recordem la cimera identitat cultural de Castelló durant la Segona República, que ni tan sols la guerra va desbaratar com apuntava l'intel·lectual suecà Joan Fuster, erigint-se en una capital cultural malgrat el malmés solar que la dictadura havia projectat a tort i a dret.
Després de dècades d'estancament, l'impuls s'ha manifestat en accions que bàsicament han volgut treballar al costat d'una ciutat que es pretén l'aixopluc de valors humans. La ciutat ha decidit estar present en una aposta contundent per l'educació, pensada com una ferramenta de solidaritat, d'inclusió, d'intercanvi, de creativitat, d'anàlisi, de formació professional, de gaudi, de diversitat, de col·laboració amb els canals i institucions formals de l'educació.
El projecte d'Escola Canta i les pròximes jornades de Castelló esdevindran per tant el colofó d'un quadrienni d'inflexió sense retorn. La ciutat educadora ha vingut per a quedar-se.No obstant això com hom pot observar hui l'educació formal ha guanyat en competidors. Des de l'emergència d'internet, l'escola ha perdut un monopoli que ja li disputava la televisió, que fins fa relativament poc sols es podia veure a casa i als bars. Aquest canvi ha suposat que la ciutat, ara, esdevinga encara més cabdal per formar una ciutadania ètica i per tant és el municipi qui també proposa i dialoga més conscientment en l'elaboració de la seua narració. No és això evidentment nou, però Compromís n'és molt conscient del seu potencial i ho ha manifestat en les seues polítiques en aquests darrers anys.
La ciutat educa. És a partir d'aquest axioma com s'ha proposat una narració d'ella mateixa que en primer lloc volia ser fidel al coneixement del seu passat, Verònica Ruiz ha arrossegat a la llum anys d'història acumulada i parcialment amagada, amb el Castell vell, l'indret romà de Vinamargo, la Torre dels Alçaments, el refugi de Tetuan, i ha traslladat un missatge clar als habitants de la Capital de la Plana, la cultura de qualitat no potdia restar al marge dels ciutadans de tots els barris, i a més a més, tot combinant aquest gaudi amb el respecte per la seua història.
El relat recuperat de les ermites i els itineraris de Castelló Educa esdevinguts per la tenacitat d' Enric Porcar han seguit el mateix camí sense excuses. Del coneixement del nostre passat al coneixement del nostre present, Ignasi Garcia ha cercat des de modernització, l'acostament de l'Ajuntament a la ciutadania, tot perseguint un funcionament més eficaç. Conéixer el passat també vol dir comprometre's en actituds que no han de perllongar-se en el present i així ho ha entés Ali Brancal, tot lluitant per avançar en la plena igualtat de les persones. Tot plegat, actuacions que tenen un propòsit transformador i educador que ofereixen un espai fresc per tal de dibuixar una ciutat que es mira i que es reconeix lliurement.
Gràcies a aquestes actuacions podem dir-nos i reconéixer-nos un poc més com a ciutat.En aquest sentit la realitat de ciutats com Oslo, per exemple, que cerca la seua identitat en el desenvolupament sostenible o el fet de pensar la ciutat com un espai de benestar social han d'estar a l'abast dels habitants de Castelló per tornar a sentir-nos plens d'una ciutadania lliure.
El camí ja està traçat i el pròxim govern ha de caminar en una mateixa direcció per conformar una realitat de ciutat capdavantera, cercar una identitat on tothom ens emmirallem. Eixe és l'objectiu, la ciutat que es reconeix, la Ciutat que s'estima sense filtres. Així és el Castelló de Compromís.
