L'altre dia, ordenant trastos per casa, i mira que en tinc, em vaig entretindre veient fotografies on apareixia jo: hi havia amb amics, amb la família, amb parelles. Aquestes últimes les de les parelles, i amb la distància que dona el temps, em fa la impressió que sempre tenen un toc de pel·lícula de l'oest: tard o d'hora, et quedes sol davant el perill i et disparen. I és que els tirs, almenys en el meu cas, han estat una constant en la meua vida. A l'escola, com a tots, em van obligar a llegir llibres amb els quals m'avorria. Jo preferia els westerns que programava la televisió. I aparegué la salvació en forma de quiosc i amb un nom: Silver Kane.
«Matad a Logan», «Profesión: sus mujeres», «Diez uñas tiene la noche». Les seues portades i els títols eren senzills i efectistes. En conjunt, tot tenia regust de l'oest de les pel·lícules de diumenge de vesprada: un Colt, uns cavalls o un desert als quals sempre se'ls afegia un protagonista marginal: el foraster. I les ambientava en poblets d'un sol carrer de tavernes sorolloses que patien els abusos dels grans ramaders o del ferrocarril, amb la complicitat de les autoritats allà a territoris llunyans com Texas o Nevada i abans de la segona pàgina, ja ens havia presentat el xic, l'heroi solitari, que arribava per fer front a la injustícia marcada a foc, a les complicitats d'uns personatges mesquins, a les brutalitats silenciades per la covardia d'un poble atemorit. Arguments trepidants construïts amb personatges plans i arquetípics, diàlegs concloents, trames roents. Abans de la tercera pàgina, ja hi havia almenys set morts. No calien grans descripcions injustificades que entrebancaren la narració i els adjectius sobraven.
En aquestes novel·les la gent no era esclava de la por sinó de la inèrcia. Els homes feien negocis, guardaven els seus ramats, jugaven al pòquer el dissabte al saló i el diumenge escoltaven com el predicador parlava del pecat des del púlpit. La gent no era esclava de la por sinó que estava captiva de les propietats que tenia. La temor de perdre-les els feia còmplices dels abusos dels ramaders, dels banquers que desnonaven els llauradors més modestos, dels facinerosos que perseguien mexicans perquè sí, i dels advocats del ferrocarril sempre ben vestits amb levita i el monyo llepat.
I acció, molta acció. Pistolers a sou dels interessos dels poderosos que s'emborratxaven en els salons i acabaven atemorint impunement tots aquells que els plantaven cara mentre la ciutadania mirava cap a un altre costat o tancava les finestres per a, això creien, evitar-se problemes. Uns poblets i unes ciutats on la justícia no consistia a evitar el mal i procurar el bé sinó a oposar-se a allò intolerable, com en totes les èpoques. I com quasi sempre, la victòria no es decantava pel costat de les classes subalternes. Fins que apareixia el xic, un heroi que defugia el conflicte fins que era inevitable, perquè la casualitat el feia estar en el lloc inoportú a l'hora incorrecta. I així, quasi totes les seues narracions.
Torne a la meua realitat actual. Paco González Ledesma m'ha omplit de fantasies com ara l'honor, la solidaritat i la victòria in extremis dels bons. I comence a fer-me preguntes. Amb Silver Kane, ¿he estat llegint literatura pulp o veient una radiografia dels últims 50 anys d'aquesta ciutat? ¿Vindrà un foraster a jugar-se la pell per nosaltres mentre els d'ací ens dediquem a contemporitzar? ¿Veritat que la novel·la podria titular-se «Castelló Far West»?
