Exactament pocs mesos després de l'any en què la meua generació podíem dir «ara que tinc vint anys», assumia la Corona d'Espanya un dels alumnes més coneguts de l'autor de Los trovadores, el qual, en una aula de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, ens contava que el nou Rei havia aprovat un examen consistent a comparar les obres literàries d'Alfonso X i Jaume I, i concretament, ho havia fet amb un bolígraf de tinta verda.

Recordaran els estudiants de les classes del mestre màxim de les Literatures Romàniques que, en matèria d'anècdotes, el màxim estudiós del Tirant lo Blanc i del Quijote, es responsabilitzava de les esdevingudes preferiblement abans del segle XVII. Per exemple, la batalla de don Quijote i el Caballero de la Blanca Luna havia tingut lloc entre el restaurant Set Portes i el Govern Civil de Barcelona. ¿Algú ho dubtava? Amb una mà, assenyalava un llibre en una lleixa de l'estança d'estudi, i en efecte, en la pàgina tal es trobava escrita la memòria de l'única persona que la nostra generació ha vist al món amb dues qualitats: saber-ho tot, i saber-ho fer entendre sense massa diferències, a un professora, una venedora del mercat o un conductor d'autobús.

Amb aquella mà indicativa, acompanyava la conversa clara, emanada d'un rostre semblant al d'un falcó bondadós segons definició de Josep Palomero, en un llibre sobre Ausiàs March, basat en els apunts que solíem compartir. L'altra mà, en canvi, quedava dipositada damunt la taula professoral, com a memòria de la mà perduda per culpa concretament de la darrera bala de la Guerra d'Espanya, on havia combatut en la batalla de l'Ebre, disparada concretament per un milicià anarquista ignorant que tal guerra havia conclòs.

Dels efectes d'aquella i totes les guerres, de la majoria de detalls sublims i miserables de l'amor, ell en coneixia documents fefaents. Per exemple: l'amor s'inventà al segle XII, tal com havia assenyalat Denis de Rougemont. Només faltava precisar-ne l'any, el dia i l'ocasió. El lloc no, precisava: succeí en la cort d'Elionor d'Aquitània.

En definitiva: l'art de la literatura, i de la vida, consistia a tenir clara la relació entre el subjecte i l'atribut, com inventà Ramon Llull. I la cortesia i la curiositat humanes, han de distingir entre la part i el tot, entre l'anècdota i la categoria, com demostra un tema antic: qui no ama la rosa, no pot amar el jardí. Aquest idea trobadoresca recorda també que el jardí o el bosc o el desert, o el paradís o l'infern- de la Literatura i de la vida, és constituït per roses espinoses, paraules i llibres universal com els del comte savi Martí de Riquer, que faltà ahir.