Sobre el retorn al feliç desorde, se m'acut en el primer dia al despatx -i comprovar que a mi no m'han despatxat, a pesar de les terribles dades d'augment de l'atur-, establisc una teoria, que em duu a la memòria la visita a tres despatxos curiosos.

Joan Brossa, l'autor d' El pedestal són les sabates i apòstol de la lletra A, en l'única visita a sa casa, em convidà a visitar el laberint vertical de papereria imaginativa, per a ensenyar-me un retall de periòdic de l'any del meu naixement, on ell havia anotat un vers que no recordava, i em convidava a buscar-lo junts, usant la meua vista. Al despatx s'hi accedia baixant un brancalet: es va dir uns mesos més tard, que el savi havia mort en no acatar-se'n. Un tresor de paper, espere que ben conservat.

El de don Manuel Sanchis Guarner, uns anys abans de sobreviure a un atemptat violent i ignorant alhora, era una acumulació racional, polida i enciclopèdica, amb ornament d'algun títol, potser algun quadre... Recorde la calma amb què, en el moment d'entrar-hi Josep Palomero i jo mateix a inquirir-li sobre com fer un treballet de curs sobre la història absoluta de tots els esdeveniments de la història de la cultura valenciana, l'autor de La ciutat de València, abillat amb l'aire dandy d'un llacet -del tipus anomenat pajarita-, retallava un cupó col·leccionable d'algun periòdic, o alguna oferta comercial, o potser una fotografia.

I el de l'Ajuntament d'Herbers, on mon pare protegia les velles i noves circumstàncies de la vila amb dos mètodes, el de l'estilogràfica Montblanc i el de l'Olivetti, i continuava els set segles de la història d'Europa, amb velles inscripcions ambientades amb fum de tabac, necessàries per a assegurar una fita de partició de finques, o, en general, la comprensió del món.

Sense ser els únics, cadascun dels tres és pare del despatx meu, on torne a caminar entre les piles de llibres de Brossa, Sanchis, i totes les altres figures que crec haver llegit. Mire el mapa del món - Polititxeskaia karta mira, que vaig dur de Rússia-, emmarcat i penjat al barandat. Després, prenc la caixeta de música, que faig sonar.

Rodejat de tanta gent admirable, i en tan feliç desorde, pessigue un bri d'espígol que sempre tinc allí, collit d'enguany, obri la primera carpeta que veig a mà, i amb la Montblanc comence la columna que estàs llegint, setembre.