Acabes d´arribar a casa. En teníem ganes. Moltes. Han estat hores i hores de patiment, d'espera, de no saber res de tu. Viatjaves en aquella la flota carregada amb tones d'ajuda humanitària. Aquella flota que un dels exèrcits més poderosos del món va assaltar a sang i foc. No van donar massa explicacions. Éreu terroristes, van dir. I això els ha deixat en evidència. Saps? Quan els el conflictes traspassen els titulars de premsa i et toquen de prop, t'adones de la brutalitat de la injustícia que els sustenta. Aquest cop no parlaven de les xifres fredes d'un conflicte enquistat en les nostres misèries. Aquest cop parlaven de tu. I t´hem vist a tots els noticiaris. Amb el teu rostre ferm. A tu, el nostre amic i company de batalles compartides als carrers del Carme o Russafa o Benimaclet. O a la redacció d'aquell diari humil però heroic anomenat L´Avanç. Tu has estat testimoni. Ulls, orelles i boca. I ens has explicat que els soldats d´elit arribaren de matinada. Que dispararen abans d´assaltar el vaixell. Que et xiulaven les bales a prop. Que malgrat estar visiblement acreditat com a periodista, t'insultaren, et colpejaren i t'amenaçaren. Que vas veure molts ferits. I morts. Saps? Quan t´he escoltat a la ràdio se m´han posat els pèls de punta. Era com si tot aquell infern l´haguera viscut jo mateix. Però el drama no va acabar ací. Als supervivents vos tancaren en un camp de presoners. Gris. Fred. Ni ta mare ni ton pare saberen res de tu fins un dia i mig després. Patírem molt, creu-me. Però al final, Cristina pogué parlar amb tu. «Estic viu», digueres. ´Viu i content de saber de vosaltres´. I eren paraules d´emoció que es feien d´amagat, en veu baixa, amb un mòbil prestat.Dos dies després t'alliberaren. Les pressions internacionals foren eficaces. Però no aturaren els maltractaments. Ni els interrogatoris. I la ràbia em trenca el pit quan ho pense. Com han estat capaços de perpetrar impunement aquesta matança en aigües internacionals? Com és possible, a sobre, que vos segresten acusant-vos d´immigrants il·legals´? Com s´atreveixen a criminalitzar sense manies 600 persones com ara parlamentaris europeus, periodistes d´una quarantena de mitjans, un premi Nobel de la Pau i, fins i tot, una àvia de huitanta anys supervivent de l´Holocaust? Contestar a tots aquests interrogants m´aborrona. Però m´aborrona més encara la pregunta que tu mateix has llançat. Perquè, si són capaços de massacrar així a cooperants internacionals, què no faran amb els palestins que sobreviuen sota el bloqueig, l´ocupació i la humiliació diària de les seues botes? Per tot això, hui et vull, et volem, donar les gràcies. Per la valentia però, sobretot, perquè el teu exemple ens anima a denunciar, amb més coratge encara, aquest nou món de murs i armes que brota en nom de la seguretat i la por.Estem amb tu, David. Hui més que mai, benvingut a casa.
