És ben conegut que els nostres representants polítics —com diu Sal.lus Herrero en aquestes pàgines— «fan tot el posible perquè el valencià-català desaparega del nostre país i atien l´odi contra el catalanisme fins a un extrem insuportable». No tindría res d´estrany que hi hagués alguns ciutadans decidits a ajudar-los en aquesta tasca. És el cas, per exemple, d´un ciutadà que s´ha llançat a proclamar, des de Las Provincias, la inutilitat de l´ensenyament del valencià, de que ensenyant el valencià no es va enlloc, de que això es perdre el temps. Però tot dit burlant-se, fent befa i mofa de l´ensenyament. Heus ací com s´esplaiava aquest ciutadà anomenat Pablo Salazar en un article publicat en el diari degà, el 14 d´aquest mes de març: «Según el Sindicat de Treballadors del Ensenyament del País Valencià, sólo el 29% de los estudiantes del País Valencià recibe las clases en valenciano ´a pesar de la creciente demanda´. ¡Oh, sí, es verdad!, la creciente demanda, yo cuando salgo a la calle, la gente no habla de otra cosa, te pregunta, casi te asalta: por favor, por favor ¿cuándo va a haber más clases en valenciano? Lo que ahora mismo interesa a la gente, al ciudadano medio, es eso, la enseñanza, ni el paro, ni la crisis, ni las hipotecas, ni el futuro de los jóvenes, qué va hombre, que va, la enseñanza en valenciano».

Com es pot veure, aquest Pablo Salazar no fa altra cosa que fer burla, mofa i befa, com deia, del valencià i el seu ensenyament. Mireu, si no, aquesta perla: «¡Sólo el 29 % en valenciano!: Nada, nada, tonterías, lo importante es el valenciano, claro que sí, porque con el valenciano uno sale a Europa y se le abren todas las puertas. La Merkel pide ingenieros y llegas tú y le dices, mira Merkel es que yo soy ingeniero y además sé valenciano, y te contrata seguro, quien lo duda. Por no hablar de Estados Unidos, de los mercados emergentes o del tercer mundo, sin el valenciano no vas a ninguna parte».

Clar que a aquest no val la pena pendre´l seriosament. El que a u li preocupa i l´ofen és que aquesta sorna, aquesta malícia, aquest escarni amb que es burla del valencià, de la nostra llengua, aquest subjecte, haja estat en un article publicat al diari Las Provincias, el diari que fundà en 1866 i va dirigir fins al 1904, el patriarca i líder de la Renaixença valenciana, Teodor Llorente i Olivares, defensor de la unitat de la llengua i del seu ús. De fet, la proclamació de la germanor lingüística i cultural entre valencians, catalans i mallorquins fou una constant al llarg de la biografía llorentina. En gener de 1911, sis mesos abans de morir, i en el que segurament va ser el seu darrer article, el vell patriarca, com ens diu Rafael Roca Ricart en el seu treball, «Teodor Llorente i la llengua dels valencians», lloava la iniciativa ratpenatista que havía comportat la creació d´una publicació mensual amb arguments com ara que «d´eixa manera se vora millor en Valencia, i fora de Valencia, sobre tot en aquelles provincies españoles que per sa llengua i per sa literatura son nostres germanes besones, lo que fem en una tasca que nos es comuna». Era president aleshores, de Lo Rat Penat, Vicent Dualde.

En 1904 havía passàt a dirigir Las Provincias Teodor Llorente Falcó, el fill del patriarca. Tret dels tres anys de la guerra civil, Llorente Falcó va dirigir Las Provincias des del 1904 fins el 1949 en que li passà el testic al subdirector Martí Domínguez Barberà, un altre, com ell, clàssic del valencianisme. Llorente Falcó, seguint la línea del seu pare, va defensar la unitat de la llengua, va acceptar les Normes de Castelló. I al acabar la guerra, va ser nomenat secretari de Lo Rat Penat i director degà del Centre de Cultura Valenciana. Però en arribar la Transiciò, els responsables que aleshores dirigien Las Provincias —el director Ombuena i la subdirectora i propietaria, Consuelito Reina—van a abandonar la línea del fundador del diari i es dedicàren a atiar la batalla de València fomentant l´anticatalanisme. ¡Si els Llorente, pare i fill, alçaren el cap!

Pero tornem al que diu el tal Pablo Salazar sobre l´ensenyament del valencià i el divertir-se atacant el Sindicat de Treballadors de l´Ensenyament del País Valencià. Anem a veure. Precisament, aquests dies, el divendres passat, Eva Alcón ha publicat un article en aquestes pàgines del Levante-EMV, on ens informa sobre l´estat de l´ensenyament del valencià: «Fins ara, els programes d´ensenyament bilingües recollits en la llei (programes d´ensenyament en valencià i programes d´immersió lingüística) donaven resposta a un context social de bilingüísme i, atenent a les necessitats especifiques de l´alumnat, garantien el coneixement i ús del valencià i del castellà per part de tot l´alumnat, i al llarg de totes les etapes de la educación obligatòria. A més a més, destinar recursos a la formació del professorat era una prioritat. La prova que els programes d´ensenyament bilingüe han funcionat la tenim en l´avaluació d´aquests programes i l´experiència personal de moltes mares i pares que han vist com el coneixement de les dues llengües és possible, i a més afavoreix una actitud positiva cap a l´aprenentatge d´altres llengües. Actualment la situació sociolingüística és diferent i ens porta a reconèixer el multilingüísme com una realitat social i a oferir almenys una educació trilingüe (valencià, castellà i anglés)». Cal aprofitar el que s´ha fet fins ara i buscar el consens de la mateixa manera que la Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià va tindre el recolzament de tots els grups polítics en representació a les Corts. Tan de bo que així siga.

Del Pablo Salazar oblident-nos. Només és un exemple amb el que aquests senyors de la dreta utilizen per tractar d´embolicar el pensament de la bona gent, tergiversant, capgirant i falsejant els fets. En una paraula: contant mentides. En aquesta tasca tenen un Molt Honorable mestre.