Rvdm. Sr. Caries Osoro Sierra, Arquebisbe de Valencia:

Introducció

Els cronistes oficiáis de les ciutats i la vila damunt indicades,-que tenim l'encárrec deis nostres ajuntaments de vetlar peí patrimoni deis nostres pobles, reunits en les ciutats i els dies davall indicats, com a valencians cristians católics, amb ánim de col-laborar amb el bisbe i presbiteri de la nostra Església local o particular-, una volta mes, -puix ja ho vam fer ánteriorment, sense meréixer ni una simple resposta, amb els dos anteriors pastors de la Diócesi, peí 13-11-1986, 31-08-1993, 18-05-1997, com també d'altres voltes, unint-nos amb grups i associacions de cristians católics valencians, peí 1987, 1991 i 1992-, vos manifestem i demanem les mateixes coses, ja que la realitat és la mateixa; pero no igual, sino un tant pitjor, perqué el pas del temps no ha millorat les coses, per no haver-se fet res de positiu:

M A N I F E S T E M

1. Que som sabedors i conscients que formem part d'un Poblé i d'una Església que van náixer al Món de la Historia fa ja 772 anys, en estes terres valencianes, al ser fundat o creat el Regne de Valencia, peí rei Jaume I (Llibre deis Furs, rúbrica I, llibre I), com també la Diócesi Valentina, peí Privilegi de Croada que li va concedir el papa GregoriIX, incorporant-la a la Tarraconense, l'Església mare, de la qual formava part, fins que a fináis del segle XV, Alfons de Borja la va elevar a Arquebisbat i l'erigí en Provincia Eclesiástica. Un país valenciá-i-cristiá nou, per tant, amb les seues institucions, civils i religioses, furs, dret civil, cultura i llengua, simbologia... s'incorporava a la Cristiandat, a Europa, amb el naixement inseparable de dos regnes: el de Déu i el deis germans, el de Crist i el de Valencia.

1.1 Que el protagonisme de l'Església, ens diu V. Cárcel Ortí, en "Ha de la Iglesia en Valencia", fou indiscutible en el lent procés de la fundació de Valencia. La qual va contribuir, d'una manera especial, a donar fesomia a la gent i a la térra del nou Regne valencia cristiá. El naixement, la historia, la cultura i els costums de la patria valenciana son i están intensament amerats de cristianisme; el qual continua viu, encara, en sectors molt ampies de la nostra societat, tot i ser hui la societat valenciana plural, també religiosament.

1. 2 Que les co.munitats cristianes del nostra Església local no es constitueixen com a tais només per ser unides i reunides peí bisbe en l'Esperit Sant i l'Evangeli, sino per teñir fes seues particularitats: una historia, una cultura, una llengua, unes tradicions i costums que ens identifiquen i individualitzen, i que fan que no siguen del tot coincidents i identificabas, per exemple, amb les de Villena, Requena, o les d'Albacete, Conca, Terol...

2. Que estes particularitats locáis, pero, han passat d'esser entranya del poblé valencia, en l'etapa formativa, constitutiva i esplendorosa del Regne de Valencia (pels segles XIII, XIV, XV i XVI/2), a iniciar en l'Església, ja peí Sínode de (1650), la castellanizado o desvalencianització, durant el pontificat de P. Urbina, per editar, a contrafur, les Constitucions de la Diócesi valenciana, en castellá; a ser-hi un eos estrany (pels segles XVIII i XIX), al substituir les nostres particularitats, per les castellanes, d'una manera sistemática, sobretot, arran de la pérdua de la nostra sobirania nacional, per la forca de .les armes borbóniques, en la Guerra de Successió a j a Corona Espanyola (1705-1715); perqué, amb el Decret de Nova Planta, Felipe V, havia sentenciat a mort l'históric, Regne de Valencia amb l'abolició de les nostres Furs, Institucions, Cultura, Dret Civil, Sím'bols propis, amb els quals ens va fer valencians el rei E n Jaume, tot i a anexionant-lo al "reyno de Castilla"com una provincia mes. Pero sobretot per la prohibició i persecució de l'ús i conreu del valencia, de la llengua propia i histórica del Regne, en l´administració, ensenyament, notaries, etc. Prohibició que també va acatar l'Església, encara que l'abolició deis Furs valencians no l'afectava, i que, al llarg de tot el segle XVIII, i següents, anava substituint el valencia peí castellá: en la liturgia, la catequesi, la predicació, en l'administració eclesiástiva, en les devocions populars, progressivament i sistemática. l'Església a Valencia manava: "en adelante escribase todo en lengua y estilos castellanos" (Visita Pastoral a Sta. Maria d'Ontinyent, 1733).

Pero, com hi havia clergat que s'hi resistía, es repetia i s'insistia en la prohibició: "que se pongan las partidas en castellano, como los matrimonios, los bautizos", (1742). A Montaverner, peí 1756, en el Quinqué Libri, f. 4, el rector, mossén Josep Esplugues, hi anota esta observado, referent a l'actitud i estil de l'arquebisbe A. Mayoral:".../ de su propio puño añadió que se continuasen todas las partidas en lengua castellana". Cal dir que l'activisme castellanitzador del llarg pontificat d'aquest arquebisbe(1736-1769) va fer que es traduíren, al castellá, per primera volta, els Rituals deis Sagraments. Les ressisténcies deis rectors rurals i urbans van durar fins a primeries del segle XIX, com a la Colegiata de Sant Bertomeu Apóstol de Valéncia(1803). Del nostre poblé, els síndics o diputats valencians s'uniren ais altres de l'abolida Corona d'Aragó, per presentar al rei Carlos III, peí 1760, un Memorial de Greuges, en el qual li suplicaven: "Que al tener Valencia, Cataluña y Mallorca una lengua particular era necesario que en la religión la pastoral fuese en su lengua y cultura". I peí 1772, el Capítol Catedral de Valencia suplicava al mateix rei Borbó, inútilment, que els bisbes de les diócesis valencianes "sean nacionales de este Regno"(s\c). Ja al rei, Felipe V, peí 1703, abans de la Guerra de Successió, quan encara era Felip IV de Valencia, la Junta deis Tres Bracos o Estaments de les Corts Valencianes, li demava bisbes valencians,

per a les diócesis valencianes, per llur particularitat histórica i cultural. I en el cas de la Diócesi de Tortosa, pero, li expressaven que fóra proveída, alternativament, "per un subjecte cátala y un altre valencia, per doble rabo: per ser mes convenient per a l'exercici de son offici pastoral, usant uns y altres d'un mateix idioma y ¡lengua materna", i per comprendre una part important del Bisbat de Tortosa terres del Regne de Valenciana fi del Regne de Valencia, C.Pérez Aparicio, Biblio. d'Estu.Universi. ,2008,p.199).

3. Que com a membres de l'Església de JesuCrist sabem que, des del Dia de la Pentecosta, l'Evangeli s'ha d'encarnar en les diferents Ñengues del món; en el nostre cas, en la llengua histórica i propia de la patria valenciana: el valencia; que, a mes té una cultura históricament cristiana. Pero, des de fa molts anys, massa!, no s'és consegüent amb aquest principi evangelio i paulí fonamental. És molt cridaner i escándalos, per exemple, que, llevat de molt poques excepcions, en línies generáis, l'Església, a Valencia, no assumisca la llengua autóctona ni en la liturgia ni en la catequesi ni en la predicació ni en altres activitats de la seua missió pastoral, tret de molt poques (no arriben al 2% les celebracions lítúrgiques en valencia, quan al voltant del 50% de tot el nostre país parla valencia); ni tan sois s'ha comencat a fer el mínim, peí que fa a la recuperació del nom historie propi, valencia, naturalment, del titular de la parroquia, que continúen en castellá, "obeínt, encara!", I'orde injusta, anticatólica i desvalencianitzadora, colonizadora, de l'arquebisbe A. Mayoral: Parroquia de San Bartolomé Ap., de S. Blas, S. Vicente Ferrer, San José, S. Miguel, S. Rafael, S. Pedro, S.

Francisco, S. Nicolás, de la Virgen del Remedio, de la Asunción de Maria, Basílica de la Virgen de los Desamparados..., després que la gran majoria deis municipis han recuperat, oficialment, llurs noms propis valencians, ja fa bastants anys, com: Ontinyent, Bocairent, Uutxent, la Robla del Duc, Xátiva, Atzeneta d'Albaida, Fontanars deis Alforins, Banyeres...,Valencia, Alacant, Castelló, Elx, Alcoi, Vila-real, Llíria, Carcaixent,...com també en la retolació de llurs carrers i places: C/ de Sant Vicent Ferrer, de Sant Antoni, de Sant Bertomeu, de Sant Roe, de St. Francesc, de St. Pere, de la Sta. Creu, Pea. de la Vila, de la

Constitució, Pça. d'Espanya, de la Mare de Déu deis Desemparats,...: Vergonyós, indignant!, Sr. arquebisbe. L'Església a Valencia, encara no torna a ser de Valencia. I és que, peí que fa a la inculturació, la redueix o en té prou, només!, en una simple aculturació folclórica, amb ocasió de certes testes, com: Sant Josep, Sant Vicent Ferrer, la de la Mare de Déu deis Desemparats i el 9 d'Octubre... És incomprensible, intolerable, com també indignant que, encara!, ais nostres xiquets i xiquetes deis pobles valenciano-parlans se'ls continué batejant i ensenyant la doctrina cristiana i les oracions fonamentals en castellá, és a dir, que ni teñen ni porten el nom valencia ni saben el parenostre ni Yavemaria en valencia, encara menys, el Credo, que és molt mes llarg; pero sí que saben blasfemar en valencia. Mes encara, Sr. arquebisbe, hui mateix, encara!, durant la celebració del Dia de Pasqua de Pentecostés, un any mes!, en les nostres parróquies i temples, el preveré que ha presidit l'Eucaristia, "s'ha quedat tan tranquil (!) quan ha llegit, en el llibre deis Fets deis Apóstols, i proclamat: com tots els jueus assistents, que provenien deis diversos pobles de la diaspora, moguts per l'Esperit Sant, sentien parlar de les grandeses i meravelles de Déu en la propia llengua. És a dir; que les diverses ¡lengües del món s'uneixen per confessar i proclamar l'alegria Pasqual. Sr. arquebisbe!, ¿és que eixes grandeses, meravelles i alegría son només per ais assistents procedents d'Andalusia, de Castella i de mes lluny encara, de Colombia, Ecuador, i per a minories procedents de Rússia, Bulgaria, Romanía, Anglaterra, Alemanya..., pero no per ais nadius, per ais de casa: per ais valencians i valencianes? Quousque tándem abutere Eclesia patientia nostra!

4. Que la doctrina de l'Església ens ensenya que Església-i-Poble han d'anar uníts, perqué és la concepció mateixa de la seua catolicitat, en qualsevol part o lloc del món. Esta catolicitat, est universalisme, esta unitat en la diversitat, uneix en JesuCrist, el Cap, el Cos místic de Crist, la diversitat de dons de cadascun deis batejats i de cadascun deis pobles del món. Que home/poble i cultura son inseparables. No és perqué sí, per tant, que l'Església actual parla, insistentment, d'inculturació de la fe, com un repte ¡ndefugible de l'evangelització del nostre temps i de tots els temps. Perqué, en la predicado de l'Evangeli, en la primitiva Església, ja queda ben dar que no s'havia de judaitzar els qui procedien de la gentilitat; ja que els diferents pobles del món s'han de presentar davant el qui és Senyor de l'Univers tal com son; puix tots son heretat de Crist(Ap 21, 24). "Aquest carácter d'universalitat que ornamenta el Poblé de Déu, que és format per tots els pobles, és un do del mateix Senyor; do peí qual l'Església católica, d'una manera eficag i continuada sésforga per recapitular tota la humanitat amb tots els seus béns, sota el Cap, el Crist, en la unitat del seu esperit."(L. G.).

Si quan es realitza esta unió es realitza la catolicitat de l'Església; si com a valencians exigim esta unió, exigim la catolicitat de l'Església; i agó perqué Crist, el nostre Mestre i alvador, ho ha volgut així: És un do del mateix Senyor. Per tant, Sr. arquebisbe, per tal de fer efectiva la catolicitat amb esta unió, l'Església no ha d'estar passiva, sino que per voler i cercar el bé de cada poblé del món, l'Església, com diu el n. 13 de la Lumen Gentium: "purifica, envigoreix i potencia les qualitats, els valors i costums que expressen la personalitat de cada poblé." Davant esta doctrina, que expressa alió que creem, com a cristians valencians, ens preguntem: ¿Ha envigorit i defensat, realment, l'Església a Valencia, alió que és propi del poblé valencia?

És evidentíssim, Sr. arquebisbe, que per a nosaltres, valencians cristians católics, les qualitats, els valors i els costums de cada poblé, i en concret el nostre, no son per a marginar-los, subjectar-los o destruir-los a favor d'un altre, en aquest cas, del castellá. Si es fa agó, si continua fent-se agó, és anticatolícisme, és la substitucíó cultural i lingüística, propia, encara!, d'una situado colonial. I l'Església, pero, ben clarament diu qué és alló que s'ha de fer, quant a la universalització de les cultures, en el n. 54 de la Gaudium et Spes: "A poc a poc, pren forma un tipus mes universal de cultura, el qual com mes respecta les característiques de cada cultura, mes promou i expressa la unitat del genere huma." Així que ens diu ben clarament que nosaltres com mes valencians serem, mes universals serem. Que marginant, despreciant i destruint les característiques lingüístiques i culturáis del nostre poblé ens colonitzem, no ens universalitzem. Que no es pot ser, dones, part de l'Església Universal i sentir-se católic de veritat, si no és a través d'una Església local, en comunió amb les altres esglésies i amb la de Roma, és

ciar, pero amb les própies concrecions socio-culturals.

4.1 Que com ha dit el papa, Joan Pau II, en el seu discurs, de 2 de juny del 1990, a la UNESCO: ..."la sobirania de la societat es manifesta en la cultura de la nació. Que la nació és...la gran comunitat deis hómens...units per diversos vineles, pero sobretot per la cultura. La nació existeix per la cultura i per a la cultura...¿A cas no hi ha, en el mapa d'Europa i del Món, nacions que teñen una meravellosa sobirania histórica que prové de la seua cultura i, no obstant, son privades, al mateix temps, de la seua plena sobirania?...La cultura de cada nació s'expressa, entre altres coses i mes que en cap altra: en la llengua. La llengua és la forma que donem ais nostres pensaments. La llengua inclou els trets d'identitat particular d'una nació. I, en certa manera, hi batega el cor de la nació, perqué en la llengua, en la llengua propia, hi troba expressió alió de qué viu l'ánima humana en la comunitat de la familia, de la nació, de la historia." En sentir, llegir o escriure agó, Sr, arquebisbe, de seguida ens ha fet pensar en el nostre poblé, en la patria valenciana, que comparteix la nacionalitat amb els altres pobles germans de Catalunya, Balears, Andorra, la franja d'Aragó i l'Alguer. I on, en concret, a Catalunya i les Balears, les seues esglésies locáis, caminen amb molta mes

decissió i torga que la de Valencia, des de fa bastants anys, en la recuperado i inculturació en la cultura, llengua i historia que compartim.

En el discurs magistral i magisterial de Joan Pau II, a la UNESCO, 1990, el papa manifestava: "Vos dic: amb tots els mitjans a la vostra disposició, vetleu per aquesta sobirania fonamental que posseix cada nació en virtut de la seua propia cultura. Protegiu-la, com la niñeta deis ulls per a l'esdevenidor de la familia humana. Protegiu-la! No permeteu que siga víctima deis totalitarismes, deis imperialismes o de les hegemonies...Per a aquests la nació només compta com a objecte de dominado i d'atracció d'interessos diversos i no com a subjecte de la sobirania nascuda de la cultura auténtica que li pertany en sentit propi'.

I el mateix papa Joan Pau II, ens ensenya, a l'encíclica Redemptoris missio{52): "Perla inculturació, l'Església s'encarna en les diverses cultures i, al mateix temps, introdueix els pobles amb les seues cultures a la propia comunitat". I a la Instrucció Varietates legitimae, de 25 de gener de 1994, sobre la inculturació dins la liturgia romana, se'ns recorda que: "La tradició misionera de l'Església sempre ha intentat evangelitzar...en la propia llengua. .../ justament, és a través de la llengua materna, vehicle del pensament huma i de la cultura, com arriba a comprendre l'ánima d'un poblé, a formar dins d'ell l'esperit cristiá i a permetre-li

una participado mes profunda en la pregaría de l'Església"(28). I en Declaracions de la "Conferencia Episcopal Española", 1985, s'hi diu: "Que para que la evangelización sea más creíble y convincente ha de tener como requisito fundamental la aculturación de la fe en el mundo. Que la doctrina y la pastoral han de ser fieles al mensaje del cual son servidores y a los pueblos y personas a los cuales se han de transmitir" (EM.). "Que hay que reconocer las peculiaridades socioculturales y lingüísticas de los pueblos de España. Que ningún pueblo puede permitir ser exclusivo ni excluyente".

I el mateix papa Joan Pau II insistía que és urgent que cada poblé: promoga "la sua 'sovranitá spiritual"; afaigone "la propia vita secondo le propie tradizioni"; anima d'augmentar les relacions fraternals i amicals entre els pobles "fondate sul il rispetto deis principio dell'eguaglianza dei diretti..."; de garantir "les droits de toute nation, mém si elle ne pouit pas des prérogatives d'un Etat"; i condemna aquell nacionalismo "que predica il desprezzo per la altra nazioni e culture."

Tot agó que proclama l'Església católica, ¿és que no ho és també per a nosaltres els valencians? És que no en formem part?

5. Que l'Església, quan ens parle de Déu, en la patria valenciana, cal que respecte la voluntad del Déu Un-i-Comunitari, del Déu que és Pare/Mare de totes les persones i el Senyor Únic de tots els pobles. Perqué creem, també, que en bona lógica, el respecte o no al home/dona valencia, al poblé valencia, és respecte o no a Déu. Que l'Església, com a prolongació o continuado del seu Mestre i Fundador, JesuCrist, en l'espai i en el temps, ha de plantar la seua tenda entre nosaltres per a que els valencians no deixemde ser valencians, si som cristians. Ell no és un colonitzador. Ella no ha d'esser colonitzadora. Perqué la valenciana o el valencia cristiá que renuncia o deixa de ser valencia, per a ser cristiá: pot ser un bon cristiá? Qui nega o renuncia del seu poblé, ¿no está negant Déu, Creador de tots els pobles? Déu no és un colonitzador. Ell és Alliberador! El colonialisme, l'imperialisme, ens mereixen el mateix anatema. I és un pecat, perqué és desviació, perqué és negació deis pobles. Perqué, així com cada persona és una imatge individual de Déu, també cada poblé i cada cultura, el poblé valencia no exclós, és una imatge de Déu.

Sr, arquebisne, -germá i pastor nostre en Crist de la nostra Església local o párticularporteu ja un any entre nosaltres. Grácies al Déu Un-i-Tri, el Déu Únic i Un en la diversitat, el Déu Comunitari, a imatge del qual hem estat creats-, des del primer moment vostre a Valencia ja heu comengaf a "plantar la tenda entre nosaltres", en la nostra térra, historia, cultura i llengua; continueu-hi! Ens heu retornat l'esperanga, després que tres deis vostres antecessors han passat del tema o n'estaven en contra. J a Dom. Marcelino Olaechea Loizaga, per exemple, després de preparada l'edició, amb la seua afectuosa i bella presentació evangélica de l'Eucologi Missal Valencia i del Catecisme, peí 1950, amb motiu del "V Centenari del Naiximent de Sant Vicent Ferrer", no es va posar en práctica, després d'estar tot amanit; com tampoc no va ser atesa, mes avant, finit el Concili Vaticá II, la petició de 25.000 fidels de la Ciutat de Valencia i part de la periferia, que li van presentar, en má, una Comissió per demanar-li la Missa en Valencia. Els dos arquebisbes immediats anteriors vostres van passar o congelar el tema. En realitat no van passar, van fer: no van donar la solució que li períoca. Sr. arquebisbe, Dom. Caries, -encara que no vos ho demanen els seglars, perqué no s'atreveixen, s'han cansat, resignat, desencantat, passen d'un afer que s'ha allargat tant, massa!, com tampoc la majoria del clergat secular i regular, poc mes d'un

centenar, segons les darreres noticies-: Continueu parlant-nos valencia; que a parlar, com sabeu, s'aprén parlant. Sempre que presidiu algún acte, celebrado, ...sorpreneunos parlant-nos en valencia, tant al clergat com ais seglars: una oració, monició, reflexió, una salutació,...EI Poblé de Déu mes senzill, mes auténtic se n'alegrará i us beneirá; el Senyor, vos ho premiará.

Quan visitareu, a fináis d'estiu, peí final d'agost i primeries de setembre, les nostres comunitats i municipis d'Ontinyent i d'Agullent, respectivament, així com quan visiteu les altres -per si ais vostres/nostres preveres no se'ls ocorre o no s'atreveixen a dir-vosho-, ens agradaría sentir-vos parlar en valencia, i no només en l'homilia, sino també quan ens saludeu, personalment, peí carrer, encara que siguen, de moment, unes quantes paraules, o quan ho feu en els llibres-programa de testes...; com també que animeu i/o invíteu ais vostres/nostres bisbes auxiliars sobretot -a Mn. Esteban- i preveres, ais instituís religiosos, sobretoí els que es dediquen, íambé, a l'ensenyamenl, que complisquen amb el deure que íenen peí que fa al respecíe deis drels humans i língüísíics del poblé valencia. Perqué l'Església, a Valencia, ens dol dir-ho, com a membres seus que som, pero per aixó vos ho diem, coníinua, per no parlar valencia, fení mal a la nosíra culíura, íaní d'obra com d'omissió. El valencia cal que íorne a ser present i preferent a l'Església Valenciana. Estem perdent, encara!, molt de temps, massa!, per tal de reparar-ho i remeiar-ho. Probablement, haureu pogut comprovar personalment que els religiosos/ses, el clergat i els fidels, que hauríem d'esser la sal de la térra, la llum del món, el rent de la pasta, precisament, sorprenentment, en general, no mostrem massa o prou adhesió a la nostra llengua i cultura, per tal de reconéixer els nostres drets i de cumplir els nostres deures com a cristians valencians.

D E M A N E M

i 6. Que totes les nostres peticions i aspiracions, Sr, arquebisbe, es basen i es recolzen en la Declarado Universal deis Drets Humans(1948), en la Declarado Universal deis Drets Lingüístics(1996: firmada per l'Estat Espanyol, no peí Francés), en el Concili Vaticá II, en el Magisteri deis papes, sobretot des de fa ja un segle, com també en i peí mateix Sínode de l'Església Valentina, de fa ja uns 25 anys! El qual tot i ser un Sínode, peí que fa a la inculturació, retalla o rebaixa el C. Vaticá II, tot i que hi manifesta una certa voluntat d'assumir i restablir les peculiaritats históriques del poblé valencia: en la seua llengua i cultura: constitucions 3, 703, 744, 754, en la "Facultad de Teología de San Vicente Ferrer(s\c)": ce. 748 i 757, en la catequesi: c. 343, en la predicació: c. 267, en la liturgia: ce. 447, 752, 755 i 693. Perqué negar-Ies, no acceptar-les, equivaldría, naturalment, a negar el dogma de l'Encamació, destruir per complet el testímoni i l'heréncia mateixa de Pentecostés, ¡ no ser, per tant, realment, una Església en tota la seua plenitud. Que, en esta nova etapa d'evangelització, Dom. Caries, juntament amb els vostres germans en l'episcopat de les terres i diócesis valencianes, seguint la citada Instrucció Varietates legitimae, de 25 de gener de 1994, de Joan Pau II, en doneu una resposta i solucíó evangélica rápida i urgent. Perqué, com allí diu el papa: 7a primera mesura d'inculturació i la mes notable és la traducció deis Texts Litúrgics a la llengua del Poble(53)" I així, sense díscriminacions injustes ni exclussions per a ningú, perqué en amor, en fe i en l'Evangeli no ha d'esser possible res de tot agó, encaminar, respectar i atendré la realitat de la situado sociocultural de les diócesis valencianes.

Que la vostra veu, Sr. arquebisbe, ¡ la deis nostres/vostres preveres siga la paraula del Logos que vos ha enviat, la Paraula del Pare de la Vida, Esperit creador de tota cultura, la Paraula de tots els noms i de tots els temps, que volen lloar-lo i donar-li grades, així en la Terra, en la Patria Valenciana, com en la Patria del C e l.

ACOMIADAMENT

Que Santa Maria del Puig, Mare de Jesús i Mare de l'Església i de l'hístóric Regne de Valencia, sota la invocació i protecció de la qual va arrelar, florir i donar fruit la fe, en el seu Fill Jesús, en la patria valenciana, i la intercessió de Sant Vicent Ferrer, el nostre Patró, de qui enguany commemorem el VI Centenari de la seua Predicació Evangélica pels nostres pobles, ens ajuden, tot i seguint la seua actitud, a no separar, per mes temps, Poblé de Déu i poblé Poblé Valencia, perqué son dos amors inseparables que el seguiment de JesuCrist ens demana. I d'esta manera poder dir i viure, en esta etapa de la nova evangelització, la Bona Nova de la salvado a tots.

Dom Caries, ens agradaría poder-vos visitar, saludar-vos i conéixer-nos personalment, quan us siga mes factible. Besen la vostra má,

Ontinyent, 23 de maig, Dia de la Pentecosta, i Xátiva, 27 de juny del 2010.