Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Reportaje

L' Horta de València, "de temps dels moros"

Quan Jaume I arribà en 1238 a València, l'Horta que l'envoltava ja existia, encara que era molt diferent a l'actual - Creada pels mateixos andalusins, va ser l'Horta la que va donar un fort impuls a Balansiya amb la seua riquesa agrícola i mercantil

Llauradors de l´Orient Mitjà cavant la terra per a plantar les llavors.

«Açò té un valor enorme, no sé si eres conscient del que has fet», apuntava la professora Helena Kirchner en la discussió posterior a la lectura de la tesi doctoral de Ferran Esquilache, «Els espais agraris i l'estructura social d'una gran horta fluvial andalusina. La construcció i evolució de l'Horta de València entre els segles VIII i XIII», fa a penes unes setmanes. I és que, en efecte, per bé que en els darrers mesos, com a conseqüència de l'extinció dels antics plans de doctorat, s'han llegit milers de tesis en les universitats espanyoles, probablement cap altra afecte d'una manera tan directa l'imaginari col·lectiu dels valencians.

En la mateixa Facultat d'Història de la Universitat de València s'han presentat desenes, algunes de ben profundes i engrescadores, com la de Frederic Aparisi sobre les elits rurals de les comarques centrals valencianes durant la baixa edat mitjana, la de Sergio Urzainqui sobre el món del bandolerisme en època moderna o la de Ximo López Camps sobre la gènesi de la revolta austriacista valenciana durant la Guerra de Successió. Però la del ja doctor Esquilache toca el moll de l'os d'un dels paisatges més presents en la ment de milers de valencians: l'Horta de València.

Eixa horta que dóna nom a una enorme comarca d'un milió i mig d'habitants, de Puçol a Silla passant per Torrent i el Cap i Casal. Eixa horta que ja lloava Francesc Eximenis: «de gran bellesa» i «fort agradosa vista». Eixa horta que admiraven els viatgers romàntics: «amenitza de tal manera aquell terreny que el convertix en una primavera perpètua». Eixa horta que han sabut interpretar intel·lectuals contemporanis com Joan Francesc Mira: «és l'extrem de la perfecció del treball agrari, el valor estètic de la faena ben feta». Eixa horta que, d'una manera o d'una altra, forma part de tots els que viuen al seu voltant.

De Guájar Faragüit a Mestalla

Guájar Faragüit és un xicotet poble de les serres penibètiques granadines, a una vintena de quilòmetres de les platges de Motril. Mestalla és una gran séquia de la vega de València, famosa per haver donat nom a l'estadi del principal equip de futbol de la ciutat. A pesar de les grans diferències entre els dos punts, una escola historiogràfica els unix: la de l'Arqueologia Hidràulica creada per l'historiador mallorquí Miquel Barceló fa una trentena d'anys.

Corria l'any 1985 quan l'enfant terrible de la historiografia andalusina constatà, reconeixent les valls de Guájar Faragüit, que la xicoteta horta situada davall del poble era com les de les zones àrides i semiàrides del nord d'Àfrica i el Pròxim Orient, fetes per grups tribals berbers i àrabs. Totes elles compartien la mateixa estructura i uns principis bàsics, molt simples, però que garantien un ús racional de les aigües properes per a regar intensivament una àrea concreta. A partir d'aleshores, els seguidors de Barceló es llançaren a estudiar espais irrigats semblants, que apareixien com a bolets per tot l'antic Xarq al-Andalus, en l'actual Andalusia Oriental, Múrcia, el País Valencià, les Illes Balears i el sud de Catalunya.

En el territori valencià els investigadors més actius en aquella tasca foren els medievalistes Josep Torró i Sergi Selma, que, en certa manera, avivaren l'interés per la qüestió del catedràtic del Departament d'Història Medieval de la Universitat de València, Enric Guinot. Este darrer, a més a més, fou qui començà a analitzar certes parts de l'Horta de València mitjançant els principis de l'escola de Barceló, un fet inèdit, ja que fins el moment els estudis se centraven en hortes menudes, especialment de muntanya, irrigades per modestes captacions d'aigua. I fou també ell mateix qui va introduir a Ferran Esquilache en el món de l'Arqueologia Hidràulica, com a director de la seua tesi sobre els orígens de l'Horta de València, regada per huit grans séquies procedents del riu Túria: Montcada, Quart-Benàger-Faitanar, Tormos, Mislata, Mestalla, Favara, Rascanya i Rovella.

Deu anys «hortejant»

«El que has fet és d'una escala inèdita», fou un altre dels comentaris dels membres del tribunal de la tesi, en concret del mateix Josep Torró. I és que l'Horta de València s'estén per més de 10.000 hectàrees, 100 quilòmetres quadrats que Ferran Esquilache ha hagut d'examinar amb la minuciositat d'un orfebre artesanal. El mètode és aparentment simple, però requerix d'un immens treball per a abordar una extensió tan vasta: el dibuix, sobre plànols, del sistema complet de séquies, des dels assuts que prenen l'aigua del riu fins als partidors, braços, sub-braços, files, rolls i regadores que la duen a cada parcel·la d'horta. I la millor forma de fer-ho és prospectant a peu de camp, «hortejant», segons l'expressió col·loquial encunyada pel mateix Esquilache.

Durant vora deu anys ha estat fent-ho, complementant eixa prospecció amb plànols cadastrals i fotografies aèries de la primera mitat del segle XX per a observar aquelles zones actualment absorbides pel ciment i obtindre una imatge del parcel·lari de l'Horta el més antiga possible. A això li ha afegit el traçat dels camins vells, el poblament medieval conegut i tota la informació toponímica possible procedent de les fonts àrabs o cristianes, com el Llibre del Repartiment, del moment de la conquesta de Jaume I en 1238.

El resultat ha aflorat en poder analitzar amb detall l'espai regat per cadascuna de les huit grans séquies: mentre que la gran majoria de zones estan dividides en parcel·les que seguixen criteris rectilinis i quadrangulars, d'ortogonalitat, i en moltes parts coincidixen amb mesures d'època foral (braces, cordes, cafissades o fanecades), hi ha altres en què les parcel·les conformen conjunts arborescents i irregulars, campaniformes o piriformes, assentats, a més a més, sobre terrenys més elevats del que és habitual en la planura valenciana. Estes darreres àrees són estructuralment iguals que les hortes andalusines estudiades durant anys en les zones de muntanya i, per si fóra poc, molt prop d'elles hi sol haver una alqueria d'època andalusina (és a dir, una població, i no una única casa com les d'ara).

El resultat és evident: durant el període musulmà el sistema de séquies només regava uns espais molt concrets, vinculats a diversos nuclis de població disseminats per l'Horta. Tota la resta, en canvi, els grans intersticis que quedaven entre ells, foren posats en irrigació amb posterioritat a la conquesta cristiana, des del segle XIII fins a la contemporaneïtat. L'hipotètic mapa de quins espais regaria l'Horta poc abans de 1238 es pot observar en la imatge de la pàgina anterior, en la qual també es pot advertir que Ferran Esquilache, fins i tot, proposa una cronologia de construccions successives, en funció de diverses informacions geogràfiques, cronístiques i toponímiques (els espais més antics, per exemple, serien els que tenen noms d'origen llatí, com Xirivella, Andarella o Patraix, ja que pertanyerien al moment d'arribada dels musulmans, en plena transició entre la societat visigòtica i l'andalusina).

L'Horta va fer la ciutat

En una primera fase, entre els segles VIII i IX, quan la ciutat de València a penes si devia estar habitada («Madinat at-Turab» o «Ciutat de la Pols» li deien les fonts de l'època), una sèrie de tribus berbers i àrabs decidiren aprofitar els cabals del Túria (el seu Guadalaviar o «Riu Blanc») i construïren una séquia inicial destinada als primers assentaments. I així fins a huit durant el procés de colonització inicial del Xarq al-Andalus. Posteriorment, cap al segle X, la zona quedà sotmesa al califat de Còrdova i la població islàmica continuà augmentant, amb ampliacions pactades del sistema original de reg, mentre que finalment, entre els segles XI i XIII, amb l'aparició de les taifes i el creixement de les ciutats per tot el territori andalusí, encara es multiplicaren les àrees irrigades en les zones perifèriques o encaixant-les irregularment entre els espais hidràulics més antics.

D'una altra banda, la reflexió sobre el paper de la ciutat en tot aquell procés és un altre dels punts principals de la tesi d'Esquilache. Mentre que durant molt de temps els autors consideraren que una obra tan magna com el conjunt de l'Horta de València no es podia haver fet sense la direcció de la ciutat i de l'Estat andalusí (posició que continuen defensant alguns sense molts més arguments que la simple elucubració), la investigació duta a terme mostra que fou construïda de manera autònoma per grups tribals i clànics experts en el disseny d'espais agraris hidràulics. De fet, quan arribaren, València devia ser un xicotet enclavament urbà en decadència que amb el pas del temps pogué créixer amb força precisament gràcies a l'enorme riquesa agrícola i mercantil que aportaren els llauradors berbers i àrabs que havien construït el sistema de séquies. L'Horta, en realitat, va fer que València acabara convertint-se en una important medina islàmica.

Així mateix, l'estudi acaba amb un dels antics debats sobre l'Horta, el dels seus orígens, ja que durant el segle XX diversos autors defensaren la seua procedència romana, argüint el desenvolupament de l'enginyeria hidràulica de l'època i la conservació d'alguns aqüeductes i restes de la centuriació feta pels romans. Per contra, en el moment en què tot el sistema hidràulic s'ha desbudellat fins a l'última de les seues entranyes s'ha pogut observar que el seu desenvolupament primigeni correspon a l'època andalusina, en plena consonància amb la construcció d'infraestructures hidràuliques de menor grandària en molts altres llocs en els quals s'establiren les tribus araboberbers. L'excepcionalitat de l'Horta de València, en este sentit, residix en la seua vasta extensió, que la dota d'una meravellosa complexitat que durant segles ha suscitat l'admiració de tots aquells que l'han contemplada.

La pregunta és obligada: i ara que sabem tot açò, què? El mateix Ferran Esquilache contesta: «Primer cal donar difusió científica i social a la investigació. Cal publicar la tesi en forma de llibre, un procés dificultós per l'habitual manca de finançament per a estos estudis. Després seria interessant comparar l'Horta de València amb altres espais hidràulics semblants del nord d'Àfrica o de Síria — cosa ben complicada per l'actual estat de guerra— per a tractar de copsar quines diferències i similituds hi havia entre les societats d'al-Andalus, el Magrib i Orient en època medieval. De fet, el meu objectiu bàsic era conéixer millor la societat andalusina i ho he intentat fer mitjançant l'estudi de les estructures agràries de l'Horta».

Preguntat també per les implicacions que el seu descobriment té per a la pròpia societat valenciana, respon que: «Ara sabem a ciència certa que la saviesa popular movia raó en atribuir les séquies valencianes al «temps dels moros». Això no és ni millor ni pitjor. Simplement és, ja que s'ha pogut demostrar científicament. Per altra banda, cal deixar clar que els cristians que arribaren amb Jaume I expulsaren els musulmans i aprofitaren la seua infraestructura hidràulica, ampliant enormement la superfície cultivada. L'Horta és un paisatge viu i en constant transformació des d'època andalusina, amb el qual hem d'interactuar si no volem que desaparega». Ara sabem, doncs, que més de 1.200 anys d'història contemplen eixe paisatge. Esperem que la nostra generació no siga la que acabe amb ell, sinó que, ben al contrari, li done un nou impuls que l'adapte als temps futurs. Com deia aquell crit de guerra, som molts els que «volem vore l'horta i no la terra morta!».

Compartir el artículo

stats