l foc, devastador i orgullós, va durar huit dies. La cendra, callada però memoriosa, porta 309 anys volant de plaça en carrer per Xàtiva. No s´anomena «socarrada» pels 45,9 graus caiguts a plom el passat 7 de juliol, sinó per l´incendi ordenat per Felip V que va arrasar la capital de la Costera en 1707. Fou dos mesos després de la batalla d´Almansa. I va constituir un càstig reial i exemplaritzant a causa de «l´obstinada rebel·lia» amb què la ciutat es va defendre de les tropes invasores.
La història és tan coneguda com el quadre del primer rei borbó que penja cap per avall en el Museu de Belles Arts de Xàtiva com a vendetta simbòlica d´aquells fets de guerra. Menys conegut és que unes altres viles i ciutats valencianes „almenys setze, d´Ares del Maestrat a Benissa„ van ser també incendiades parcialment per les tropes borbòniques en la Guerra de Successió. Cap d´elles, això sí, amb l´acarnissament aplicat a Xàtiva: 270 morts entre els defensors de la ciutat, les 2.000 famílies desterrades i una ciutat «absolutamente inhabitada», segons documentà el pare Carlos Castañeda, des de la crema del 19 de juny fins els inicis de març de l´any següent. Nou mesos de ciutat fantasma.
Però en aquest assolellat migdia d´abril, Purificació Mascarell i María José Badenas no miren tant a la Història com a les implicacions que ha tingut en el present la crema de les seues ciutats.
Puri, doctora en Filologia que ensenya a la Complutense de Madrid, és de Xàtiva. María José, historiadora i arxivera del Museu Nacional de Ceràmica González Martí, és de Vila-real, on el 12 de gener de 1706 les tropes borbòniques mataren a 253 dels seus quasi 3.000 habitants i cremaren un bon nombre d´edificis en una vesprada de terror. «L´altra ciutat socarrada», com els agrada dir als seus veïns més bel·ligerants en la lluita contra l´amnèsia històrica.
1. Més identitat. La primera reflexió de Purificació Mascarell, encara amb les mans de cendra com a metàfora de l´inesborrable passat, accentua una paradoxa.
„Ha sigut un procés curiós: a partir d´un fet que va ser un extermini, un urbicidi basat en el terror, la sang i la mort, la ciutat ha aconseguit crear un discurs positiu. Un discurs d´identitat i unió que queda molt ben reflectit en el vers que canta Botifarra i que s´ha plasmat en moltes samarretes: «Xàtiva renaix de les cendres». Els xativins estan orgullosos d´haver renascut de les cendres. La crema, l´exili i la mort de moltes persones del nostre passat s´ha transformat en un motiu d´unitat del poble i d´orgull en el present. A més, ens ha «beneficiat» històricament.
Com? Beneficis d´una crema que va deixar a Xàtiva durant 104 anys amb el vergonyós nom de Nueva Colonia de San Felipe, en honor del rei que la va destruir? Avantatges d´una desfeta a foc i flama que va precipitar el declivi històric de l´antiga Saetabis Augusta? Puri Mascarell diu que alguns rèdits sí que es trauen. Que les cendres poden tornar-se, en certa manera i amb el pas del temps, virtuoses. «El fet d´haver cremat la segona ciutat en importància d´aquell Regne de València ha convertit a Xàtiva en un símbol del poble valencià, també de la resistència maulet. Això ens permet explotar-ho a nivell turístic (amb visitants), artístic (com els poemes que va fer Vicent Andrés Estellés en el Llibre de Xàtiva sobre la crema) o identitari», afirma Mascarell.
Està el quadre de Felip V cap per avall, que atrau les mirades de tots els visitants forasters àvids de selfis amb el borbó capgirat. Estan les rutes turístiques de la crema senyalitzades per dins la ciutat. I està l´acte en memòria de la desfeta pròxim a cada 25 d´Abril (hui mateix es fa) junt a la pedra dels maulets.
2. La Història és història. María José Badenas escolta amb atenció. Junt a ella porta el llibre de l´historiador Benito Pérez Traver que parla de la Guerra de Succesió en Vila-real. El llibre està gastat i farcit de separadors que marquen passatges rellevants. A la seua propietària li agrada que la Història seguisca en els llibres, en els arxius i en el coneixement de la gent.
„Del que no sóc partidària és de convertir en leitmotiv fets com aquest. La Història, em va dir un professor, és molt important, però no ha de ser un escut que t´impedisca vore el futur i t´afone. Ha de servir per al que ha servit a Xàtiva: per a construir a partir d´ella. No podem estar continuament victimitzant-nos. Sobre això podríem parlar del cas dels jueus en la Segona Guerra Mundial i el posterior Estat d´Israel. No m´agrada la victimització.
Hi ha una altra cosa que no li agrada gens. «Banalitzar la Història, frivolitzar els fets del passat, convertir-los en una pose», diu María José. I posa com un exemple positiu de divulgació històrica l´obra de teatre Dies d´incertesa. Escrita pel vila-realenc Vicent Cerdà i muntada per la companyia local Socarrats Teatre, l´obra recrea les intrigues que van precedir la crema de Vila-real per part de les tropes de Felip V dirigides pel comte de Las Torres, així com les deportacions i els assassinats dels veïns de 1706 que es van negar a rendir-se a les tropes borbòniques i a abandonar la causa de l´arxiduc Carles d´Àustria.
„Es bo que els col·legis puguen vore l´obra i els xiquets ho coneguen. També és interessant que cada any se cel·lebre el 12 de gener (dia de la crema) amb una processó cívica i una corona de llorer dipositada a la Torre Motxa. Però el que a mi més m´interessa com a historiadora „diu María José„ és que es coneguen bé els fets. Amb rigor i d´una manera seriosa. Sense banalitzar.
3. Rostres, no banderes. Ni banalitzar, coincideixen les dues germanes de cendra, ni tampoc instrumentar políticament aquells fets. Les cremes de Xàtiva i Vila-real „com les altres„ han sigut etiquetades com a genocidi cultural i apocalipsi de la independència política d´aquell projecte bastit per Jaume I. Poques vegades impera el drama humà, com tampoc ho fa amb l´entrada de les tropes de Jaume I i la massacre que comportà entre els pobladors musulmans de les terres encaixonades entre el Sènia i el Segura. Puri Mascarell proposa un gir copernicà: menys banderes i més rostres.
„Innevitablement està unit a una vessant nacionalista, perquè és el símbol de la desfeta: dels Furs, de la llengua, de la identitat. Per això aquesta data comporta un sentiment de rebuig per a molta gent. S´ha explotat molt la vessant del símbol polític de la crema i el 25 d´Abril, però en canvi no s´ha divulgat la part humana d´aquella tragèdia. Noms i cognoms de les víctimes: qui eren i què els va passar. Perquè encara que l´any 1707 quede lluny, no hem d´oblidar que va ser un extermini humà.
María José assenteix i completa: «La Història no és de ningú. Apropiar-se de la Història em sembla molt lleig».
Ho va escriure George Orwell a la seua novel·la 1984: «Qui controla el present controla el passat, i qui controla el passat controlarà el futur». És un llenguatge distòpic propi del totalitarisme. Però útil. En aquest terreny dóna una lliçó molt clara: manipular les callades cendres més enllà del record i el seu coneixement històric, així com oblidar-les per complet, seria l´últim dany de la devastadora foguera que el 1707 va encendre.
