L'estimava molt. Quan mor una persona jove amb totes les ganes de viure sempre et rebel·les front la injustícia d'esta vida que tant ens dóna i tant ens trau.
Carme ha estat una persona que començà a lluitar des de ben xicoteta enfront tots els entrebancs que li anaven eixint i que ella superava des d'una fragilitat a prova de qualsevol infortuni amb un coratge immens.
No vaig a recordar ara tot el que fou i el que hagués pogut ser. No puc fer-ho.
La pèrdua és enorme per a tota la gent que vol un món millor, més just, més humà perquè per damunt de les fronteres ideològiques, Carme posà tota la seua vida al servei d'aquells antics i vigents ideals compartits.
Recorde ara molts moments viscuts, la seua passió per una Catalunya oberta dins d'una Espanya plural, el seu afecte permanent pel país dels valencians, la seua estima... El seu darrer acte a la convenció d´idees a la Politècnica fa mes i mig i sempre eixe suport lleial extremadament sincer i fet propi al nou temps que vivim a esta terra.
Però sobretot estes hores no puc deixar de pensar en Miquel. Ella ho havia donat tot pel seu fill i davant tantes preguntes sense resposta possible només queda l'irrefutable fet que la seua mare ha estat una persona senzillament extraordinària.
Mai hagués pogut pensar que fa tres diumenges a Madrid ens donàrem la darrera abraçada quan tantes històries et quedaven per escriure.
Per a mi, Carme sempre serà l'esperança. Com deia Miguel Hernández: "Dejadme la esperanza"
