«El meu poble no té riu,/ ni té unes nobles ruines./A nadal té coques fines,/a l´estiu tot el món riu...» Els ulls del mestre Patrici Ruiz s´encenen d´il·lusió quan comença a recitar de memòria l´arranc del cèlebre poema de Vicent Andrés Estellés. Una brillantor d´emocions que, com un llamp, fa que les seues mans dibuixen en l´aire els versos del poeta de Burjassot que fa 44 anys escrivia a la pissarra per ensenyar valencià als seus alumnes del Colegio Nacional de EGB Reina Doña Germana del barri d´Orriols.
Esta escola pública, ja desapareguda, va ser una de les pioneres de la docència en valencià al Cap i Casal quan al novembre de 1974 es llançà a ensenyar la nostra llengua en horari extraescolar a 160 alumnes de 10 a 11 anys que s´havien inscrit voluntaris, la gran majoria d´ells fills i filles d´emigrants andalusos, aragonesos i castellans.
Tots saben que l´antic convent de Sant Miquel dels Reis, l´actual Biblioteca Valenciana i seu de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), fou també un dels presidis més foscos del franquisme. Però, pocs estan assabentats de que la joia del Renaixement valencià va allotjar durant 15 anys, entre 1971 i 1985, l´única escola pública del barri d´Orriols que va arribar a tindre més de 1.200 alumnes.
Era un col·legi en barracots en mig d´un edifici amb vora 500 anys que es queia a trossos. Pràcticament, l´únic servei públic en un barri obrer de la perifèria d´aquella Gran València, amb totes les mancances econòmiques, urbanístiques i socials del desarrollismo franquista que això implicava.
En este ambient tan poc favorable per l´educació va sorgir una de les experiències més boniques de l´ensenyament en valencià i que ha marcat varies generacions. Una vivència que recorden amb estima tant aquell jove mestre, hui jubilat, En Patrici li dein els seus alumnes mentre la resta del professorat eren Don i Doña, com també Enrique Murgui un d´aquells xiquets castellanoparlants del barri d´Orriols que volien aprendre valencià.
La Ley de Educación General Bàsica d´agost de 1970 del ministre valencià José Luis Villar Palasí havia obert les portes, encara que timidament, a que las «lenguas nativas» entraren a les aules tant en l´etapa de Preescolar com en l´EGB «como medio para lograr una efectiva incorporación de las peculiaridades regionales al patrimonio cultural español».
Malgrat això, quatre anys després la possibilitat d´ensenyar el valencià no havia arribat a les escoles del tardofranquisme. Va ser en novembre de 1974, quan l´Ajuntament de València presidit per l´últim alcalde de la dictadura, Miguel Ramón Izquierdo, acordà establir l´ensenyament del valencià en les escoles públiques de la ciutat com a matèria extraescolar, sufragant les classes i editant material didàctic.
Vells mestres de la II República
El col·legi d´Orriols va ser un dels primers en acollir-se a la iniciativa per diversos motius. Un d´ells fou que esta escola pobra d´un barri marginal es va convertir en un refugi de mestres de la II República que, després d´haver sobreviscut a les depuracions franquistes, havien aconseguit el seu reingrés al cos de docents. Així, el director del Reina Germana era Antoni Vallet, mestre republicà al que la seua militància en el valencianisme d´esquerres abans de la Guerra Civil l´havia portat a conéixer a Carles Salvador i Enric Soler i Godes. Era un entusiasta de la propagació i l´estudi del valencià. Fins i tot apostava per que l´ensenyament de la nostra llengua es fera dins de l´horari escolar com una assignatura més.
Dos dels cinc docents que es llançaren a donar classe de valencià a Orriols també eren vells mestres republicans, com ara Juan Mateu i Francesc Manuel Llorens, qui havia coincidit amb Carles Salvador a l´escola de Les Llometes de Benassal. Llorens, com relata el historiador Ferran Zurriaga, fou un dels pioners de l´escola valenciana i en valencià de la II República. Al curs 1933-34, quan era mestre al col·legi del barri de la Torre de València, ja va editar la revista escolar Gent menuda seguint el consell de Carles Salvador que animava a que cada escola tinguera el seu propi periòdic escolar en valencià.
«Vallet volia que acostarem la llengua als xiquets i xiquetes, que l´escoltaren i s´acostumaren a ella de forma natural, i que els ensenyarem a parlar i a escriure de forma correcta», recorda Patrici Ruiz, que s´havia tret per correspondència mentre feia el serveí militar a Màlaga el títol de valencià de lo Rat Penat, seguint la Gramàtica valenciana de Carles Salvador editada per esta institució. Els altres dos mestres que donaven valencià eren Dolors Alemany i Antoni Defez.
Implicació dels pares i mares
L´altre factor fou la implicació de l´Associació de Mares i Pares d´Alumnes (Ampa), que recolzava totes les propostes que llançava l´escola per millorar l´educació dels seus fills i que no suposaren una despesa econòmica per les famílies, ja que moltes d´elles no s´ho podien permetre. A les 160 places de valencià (quatre grups de 40 alumnes!) es presentaren 600 sol·licituds, de les quals 10 eren d´escolars de mare i pare valencianoparlants i només 90 tenien un dels dos progenitors que parlava valencià.
Enrique Murgui recorda que en la seua casa es parlava en castellà, malgrat que la seua mare era valencianoparlant. «A les classes de valencià m´apuntà ma mare, que participava molt en l´Ampa», explica. Dos dies a la setmana, en acabar les classes, es quedaven un hora més a l´escola per aprendre la nostra llengua. Endevinalles, poemes, cançons i exercicis de vocabulari, feien atractiva una classe on el més important era que els menuts començaren a parlar en valencià.
«No vam tenir mai cap problema en eixos primers anys d´ensenyament en valencià, la llengua no era encara motiu de conflicte», diu Patrici espantat pel que passà en la posterior Batalla de València. «Aleshores, les famílies de classe treballadora pensaven que saber valencià pagava la pena», apunta. «Anàvem a aprendre valencià amb tota naturalitat, com qui anava a classes d´anglés», conclou Enrique.
