Un diumenge de juliol m'arriba la notícia. Lluny de Port de Sagunt, on ja no hi ha La Fàbrica. Ni les reunions veïnals per debatre les propostes de PGOU, el Pla General Municipal d'Ordinació Urbana que amb altres companys redactàven i dels avanços del qual se'n feia ressó a la premsa un altre company-combatent, Manuel Girona. Els anys 1974-1978 del franquisme agònic i ben viu, com hem vist després.

Homes bons i honestos al servei de la seua ciutat des dels dos nuclis. Pensant amb les amenaces certes de les cuetades del franquisme i de les que vindrien de la reconversió industrial i el final d'un model en crisi. Temps convulsos, de reunions clandestines públiques, i no es paradoxa. La convivència, aleshores, de dos ciutats en un municipi, ancorada l'una en la propietat rural d'un monocultiu, la taronja, l'altra en un altre monocultiu, industrial aquest, l'acer. Rural i urbà en un mateix espai, on ademés convivien els origens diversos de les poblacions, de socarrel l'una, d'inmigració, interna, aragonesos, bascos, d'arreu Espanya, l'altra.

Després d'un llarg parèntesi i de lluites constants, i la pròrroga imposada des del juny del 1977, l'abril del 1979, les eleccions locals. Manolo Carbó alcalde socialista, d'esquerres, a Sagunt. La tasca gegantina de refer la ciutat atenent les raonables exigències de tantes desídies en aspectes tan elementals com les clavegueres, l'aigua, camins i mobilitat. I sobretot en atenció a les demandes socials llargament el.laborades, discutides durant anys negres. I fer possible no només la convivència entre dos nuclis, aleshores dissemblants, sino ademés construir les relacions socials, econòmiques i polítiques malmeses per la ignorància mútua o els interessos divergents de les respectives élites. Fer la ciutat per als ciutadans i ciutadanes que amb el seu esforç i les seues conviccions l'havien somniat i ara la féien.

Manolo fou un home bo i honest, compromés en la lluita sorda i constant sempre i compromés amb la seua institució del primer al darrer dia. I allà on tocava fer sentir la seua veu greu carregada de raons davant totes les instàncies polítiques i administratives, a través de la seua capacitat de raonament i la seua tranquil.litat d'expressió. A la Federació de Municipis del País Valencià, o més luny, se l'escoltava com cal quan una persona pot exhibir, amb modèstia, un recorregut que comença a l'àmbit de la feina industrial i acabà ahir.

Li quedà sempre l'espai i el temps per als seus i per als seus amics, i fins per entretindre els fills d'aquests, com fou el meu cas i el del meu fill amb els menuts seus. I pescar i fer un cuinaet de peix o elaborar una paella. Tot amb paciència i dedicació, de la feina a l'Ajuntament, la família, els amics.

Un exemple que en commou en escriure aquestes ratles amb l'emoció de l'adèu per sempre. Desapareix un home i s'escurça una generació. Ell, com jo, esperem que nova gent continúe el combat per la llibertat, per la igualtat, i per la solidaritat, i per un país valencià amb futur.