Tres setmanes enrere buidava prestatgeries plenes de llibres, tots anaven marcats amb el seu corresponent exlibris, subratllats a llapis i amb alguna anotació. Sempre que he hagut de fer alguna mudança havia de tenir en compte moltes peces de roba, la vaixella, alguns records i mobiliari, però aquesta ha estat diferent. Vaig trobar un llibre signat per Joan Fuster, un quadre del 25 d’abril, quan vam perdre la batalla d’Almansa i un torà amb dues quipàs dins, ara són els meus tresors.
No he pogut anar a acomiadar-me de tu, he hagut de fer quarantena aquesta setmana. De totes maneres, ja ens vam acomiadar fa un temps. De la mateixa manera que jo buidava les teues prestatgeries el teu cervell anava esborrant els teus records. Una malaltia salvatge i poc misericordiosa va anar anul·lant la persona intel·lectual que vas ser no fa massa temps.
La meua infantesa està ben marcada per les teues passes, de fet, vas ser tu qui em va ensenyar a caminar un estiu, a un maset a la vora del riu Millars. Alhora també vaig poder aprendre a dir allò que els xiquets tenien prohibit -hòstia-. Vam ser molt feliços i em vas posar un malnom, la Cabra, pel que es veu que sóc coneguda entre els teus amics de València. Al teu costat vaig descobrir que la meua inquietud per fer i conéixer era una gran virtut.
A la premsa et dediquen un llarg seguit d’elogis, moltes paraules boniques i amistoses, et recorden per la teva intel·lectualitat i ‘savoir faire’. A més a més, per la teua lluita constant per fer país i defensar la llengua.
No fa molt llegia les teues postals, aquelles que enviaves a casa, i dirigides a Manuel Albiol, quan feies el servei militar a Melilla. Eren els anys seixanta i el teu valencià era extremadament normatiu i correcte, em fa goig i n’estic molt orgullosa d’esdevenir d’una família que estimava i estima el lloc on va nàixer.
No sé ben bé què diries avui si pogueres veure que he escrit una columna a Levante, parlant en primera persona com si es tractara d’una carta. Segurament et semblaria una idea nefasta si la signara una altra persona, però sempre m’has animat explotar el meu jo més salvatge i creatiu, així que ho he fet.
La teua herència ha estat majestuosa. Ara mateix tinc a la mà una edició del ‘Llibre de meravelles’ de Vicent Andrés Estellés de Poesia 3i4. No trobe una altra forma per dir-te adéu, més que aquests tres versos que sempre em faran pensar en tu.
Ací em pariren i ací estic.
I com que em passen certes coses,
ací les cante, ací les dic.
Ací em pariren, ací estic.
Ací treballe i done besos.
Ací agonitze i ací em ric.
Ací defense unes collites.
Deu veritats i quatre mites.
