Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Necrológica

L’Artista de la plaça municipal

Vicente Luna. | M. DOMÍNGUEZ

L’art resulta incomplet fins que no passa al públic. És un llibre que s’obri, quan una peça es mostra. Comencen, doncs, a escriure tots els fulls amb la tinta de les emocions generades. Este procés es produïx també amb intensitat, i a voltes amb més incomprensió, quan es tracta de l’art efímer. En eixe cas, es troba la falla, virtuosa manifestació artística que escampa sensacions personals i irrepetibles, en plantar-se als carrers. Resulta personal perquè cadascú les percep amb ulls propis. Indubtablement és irrepetible perquè el foc acaba per desfer-les. Sols es manté l’estímul provocador i el record d’allò que va fer sentir.

En este moment, amb el traspàs de Vicente Luna Cerveró, eixes paraules precedents tenen més valor encara. Fa anys, alguns dels fills dels anys 70 i 80, sentírem en nombroses ocasions la impressió que causava acostar-nos als cadafals fallers de Vicente Luna. Ens quedàvem amb ells, quan la flama se n’apoderava. Hui, eixes sensacions antigues passen a primera línia. La desaparició del degà dels mites dels artistes fallers ens obliga a quedar-nos amb el millor d’ell.

La primera referència d’un dels grans de l’art faller prové del fet que va nàixer al barri de Sant Bult, un dels espais urbans amb major identitat de la ciutat de València. Però allò que ens importa, com a subjectius espectadors, és el pas dels seus cadafals per la plaça de l’Ajuntament de manera interrompuda de 1973 a 1983. Tot i que en els anys 60 va guanyar els tres màxims premis de la secció d’especial, nosaltres com a públic som fills de les seues falles plantades en les dècades dels 70 i 80. Cresquérem amb elles. Som aquells que cada març, quan teníem pocs anys, experimentàvem amb emoció l’entrada a la plaça municipal per a descobrir que s’alçaria de nou els dies de falles en aquell indret. Recorde fer-ho des de la meua condició de faller infantil. Llavors, quan passava per allí per a arreplegar algun premi, deixava de pensar en tot i em centrava en el descobriment del cadafal municipal. Si m’agradava desfilar per aquell lloc era per conéixer les falles de Luna.

Hem de reconéixer que els primers cadafals de 1973 i 1974, titulats La llibertat i Els atributs d’Atenea, no em suggeriren massa per la meua curta edat. Tanmateix, després, he sigut conscient de la importància d’aquelles peces. La grandiositat de l’escultura d’un símbol americà i la cara de l’Atenea perviuen, malgrat els anys, i són molt recordades. Els següents anys, dedicats a la Serp de la Mar i a la Vanitat, els visquí amb força. Vaig sentir de prop aquelles falles grandioses de Luna. Mai havia vist uns animals amb aquelles proporcions i una expressivitat intensa. Posteriorment vingueren les falles polítiques dedicades a la transició. La reproducció de la façana de les Corts Espanyoles el 1977 o el barco de pirates em va ajudar a entendre amb sàtira aquells moments especials de la transició que a les nostres cases es vivien amb intensitat. També eixa falla de la pol·lució em va fer pensar. Però hem de reconéixer que la Torre del Juí Final de 1980, amb 33 metres d’alçada, va superar les meues expectatives. Després vingué aquell mític Concorde dedicat a la concòrdia (lloable missatge) i el coet plantat el 1982. No obstant això, d’aquell any em quede amb el descobriment de la vareta en una singular falla que es va plantar per l’estiu amb motiu del Mundial del 82. Així arribàrem a l’última falla, plantada en el 83, amb un simbòlic títol Este País, on es tractava del Mercat Comú Europeu i de la situació de discriminació del camp valencià. Es barrejaven les bases clàssiques amb un remat més avançat que creava un personatge humà amb elements del camp.

Molt més, i més exacte, es podria dir d’este mestre de mestres d’artistes fallers. Però, allò que queda sempre de la grandesa dels escultors, i sobretot dels escultors dels elements del foc, és que han provocat i han fet sentir. Valga com a exemple tot el que va fer somiar a aquelles generacions d’infants que sentíem amb el seu art la sorpresa i la grandiositat, cada vegada que entràvem la plaça de l’Ajuntament. Hui ens ha deixat un dels grans. Però roman amb nosaltres eixa gegant obra que sols podrem visitar recorrent els racons dels nostres sentiments fallers personals i íntims. L’home se’n va però queda el que va fer. Confiem que mai s’oblide. Luna passarà al mausoleu dels més grans i mítics artistes fallers. Descanse en pau.

Compartir el artículo

stats