Pere Riutort ha mort a Tàrbena, on vivia des de fa anys. Va triar Tàrbena per diversos motius, un d’ells el parlar salat i el lèxic mallorquí dels seus estimats tarbeners, encara que el principal era la seua il·lusió per fer un santuari. Pere era un home de fe, però coneixia molt bé els clàssics grecs i llatins. Sabia que des de l’antiguitat els santuaris connecten les persones amb la natura i amb l’espiritualitat. També volia que eixe santuari fora un lloc d’unió entre Mallorca i la Marina, entre Les Illes i el País Valencià. Malauradament el seu santuari a la Mare de Déu de Lluc no va passar de projecte.
I és que Pere Riutort era un home de grans projectes i de grans il·lusions. En això era com un infant. Eixa innocència dels infants era al mateix temps la seua força i la seua debilitat. Força perquè el convertia en un visionari que s’enfrontava a grans empreses de les que no sempre eixia vencedor, debilitat perquè sempre confiava en les persones que s’acostaven a ell, inclosos alguns aprofitats.
El pare Riutort va ser l’ànima de les primeres campanyes i els primers materials didàctics per a l’ensenyament de la llengua pròpia a les escoles, tant a la seua Mallorca natal a finals de la dècada de 1960 com a la seua estimada València d’adopció els primers anys de la dècada de 1970. Continuant aquesta tasca, Pere es va jubilar fa uns anys com a catedràtic de didàctica del valencià a l’Escola de Magisteri de la Universitat de València, on va ajudar a formar a milers de mestres.
A més, per la seua condició de prevere, és nomenat el 1973 president de la Comissió Interdiocesana que va preparar els textos litúrgics adaptat a les modalitats valencianes, i que va culminar en el “Llibre del Poble de Déu” el 1974. Des de llavors l’Església valenciana disposa dels textos en la llengua pròpia, fets amb l’assessorament de lingüistes de primera fila com Sanchis Guarner, Enric Valor i Josep Giner. I malgrat això, a hores d’ara la presència del valencià a la litúrgia de les diòcesis valencianes encara és testimonial. Canviar açò va ser una de les eternes lluites de Pere Riutort, però sempre des del respecte cap al poble valencià. Respecte que no van demostrar els energúmens que el van agredir i insultar en un de tants dels foscos incidents de la mal anomenada “Batalla de València”, batalla on la violència sempre venia de la mateixa banda i on sempre rebien els demòcrates, els valencianistes i els intel·lectuals.
Una mostra del seu respecte i la seua estima cap al poble valencià és una conversa de la qual vaig ser testimoni, a Barcelona i al Palau de la Generalitat. Un alt càrrec de molta confiança de l’aleshores President li va preguntar a Pere què quan anava a portar per fi als tribunals eclesiàstics de Roma l’anòmala situació del valencià a la litúrgia. Riutort va contestar que eixe tema l’havien de solucionar els mateixos valencians i no ningú des de fora. 25 anys després de la conversa, trobe que va ser massa optimista, però això també formava part de la seua personalitat.
I eixe optimisme innat el va dur a embarcar-se en molts més projectes, alguns més reeixits que altres, com la fundació “la Mata de Jonc”, que pretenia portar la cultura valenciana al cor de la ciutat de València, rehabilitant un edifici i destinant-lo a dotació cultural. O crear la primera fita d’una xarxa d’esplais al territori valencià des del Mas de Cantacuc, al terme de Planes de la Baronia. Mentre posava en marxa algunes d’eixes mampreses vaig conèixer a Pere i a la gent que col·laborava amb ell, molts d’ell joves com jo que estàvem fent a la seua fundació la prestació social substitutòria de l’època. La majoria d’aquests projectes eren tasques massa feixugues per a un home sol, i per això van fracassar quasi tots.
Pere Riutort mai va defallir en la lluita pel nostre poble i per la nostra llengua i només per això ja hauria de ser un exemple per a tots nosaltres. Ens queda també fer-li un reconeixement per la seua tasca vital, sense la qual la represa de l’ensenyament de i en valencià hauria estat molt més difícil. Descanse en pau.
