Per un futur digne de les persones: en memòria de Jaime Miquel

Dimarts passat, a migdia, vaig parlar amb Jaime per fer-lo sabedor de la mort de Vicent Bufort, amic comú i company d’obsessions demoscòpiques. Vicent, el meu benvolgut «primo», havia mort dilluns. Dos vides entregades a entendre els comportaments col·lectius, el sentit del vot, la transformació social. No sabia com explicar-li que Bufort em preguntava sovint per ell, si sabia com estava. Jaime em va dir que ell també acabava de rebre proves dolentes, però que encara tenia les dades i les idees per treballar en el temps que li quedara. Acordàrem que, en eixir de Puerta de Hierro, el visitaria i començàvem la conversa. Va ser un quart d’hora entre amics que coincidíem en la necessitat de muntar una altra barraca, una de nova, per obrir un nou espai ciutadà. Tornar a un punt zero per evitar un retrocés no desitjat.

Jaime no era només un analista electoral independent: era un pensador rigorós, un lector del seu temps, i un avançat en la comprensió de la voluntat social. Va entendre —i ens va fer entendre— que Espanya era un estat plurinacional sense resolució democràtica real. Que la transició fou un pacte entre elits, sense veu ciutadana. Sabia que la cultura clientelar no és natural, sinó resultat històric. I que només una societat civil forta, basada en l’evidència i el coneixement compartit, podia canviar-ho. Que no era “a l’esquerra de no sé qui”, sinó enfront dels qui s’alternen per evitar els canvis. La gestió de la crisi de la DANA també havia de ser això.

Jaime sempre mirava endavant des del retrovisor de les dades. Creia en la generació que va créixer amb la democràcia i amb internet com a esfera pública. En els nostres fills i filles. Parlava de “ciutadans nous”: persones formades, exigents, capaces d’entendre que darrere de cada crisi hi ha una estructura de poder. La seua fe laica era aquesta: la confiança en una ciutadania informada, capaç de construir contrapoder des de la raó, el vot i l’autoorganització. I des de la fe a construir una nova proposta per tornar a guanyar.

Recorde aquelles jornades d’eleccions compartint dades, interpretant comportaments, buscant un sentit que mai era només aritmètic. Jaime ens va ensenyar a llegir el vot sobre cens en brut, a entendre la segmentació de l’electorat, a respectar la intel·ligència de la gent.

Ara que la seua veu s’ha apagat, em queda aquella última frase: “Tinc les dades i les idees.” No s’havia rendit. I això és el que ens deixa: una brúixola per continuar caminant.

Si podem fer alguna cosa útil amb la seua memòria, és continuar el seu treball: trencar amb la resignació, defensar una democràcia real, valenta i radicalment inclusiva. El seu anhel és ara responsabilitat nostra.

Gràcies, Jaime.