Hazte suscriptor en Levante-EMV
16 de julio de 2014
16.07.2014

El trinquet de l'Olleria

L´autor del present article evoca la importància que va tindre el trinquet de l´Olleria, hui tancat i en estat d´abandonament, i explica les seues peculiaritats arquitectòniques així com la seua influència en la vida del poble.

16.07.2014 | 01:51

Possiblement, els frares que habitaven el convent (encara huí en peus) ja jugaven a pilota. Aquest convent es va construïr el 1601 i els novicis ja hi jugaven. Al poble, a prop del convent, hi ha un camí anomenat Trinquet dels frares, on sembla que practicaven el joc. Tot açò, pot ser va contribuïr, no sols a la construcció del trinquet, sinó a fomentar l´aficció pel joc. Aquestes afirmacions apareixen en un estudi etnològic sobre la pilota valenciana a l´Olleria, fet pels professors Dani Martos, Jordi Naya i Pablo Vidal, el 2007. El trinquet de l´Olleria és un dels més antics que huí queden en peu, juntament amb els d´Alcoi, Pelaio, Ondara, Dénia o Simat. La seua ubicació a la zona antiga del poble i prop de l´església així ho indica. A més, la forma en que està construït reforça aquesta explicació, així com els testimonis de la gent major del poble, fent pensar que té molt més de 100 anys.
Es tracta d´un dels pocs trinquets que hi ha a la zona, llevat dels de Llutxent, Ontinyent o Aielo de Malferit. La seua entrada es fa a través d´una casa típicament valenciana i comparteix espai amb un hort. És de planta rectangular i fa 65 metres de llarg per 14 d´ample, amb totes les seus dependències. La seua estructura interior manté la fisonomia normal d´un trinquet, encara que destaca l´escala de tres graons i no de quatre com en la majoria dels casos, essent, junt al d´Alcoi, l´únic trinquet amb aquest tipus d´escala. A més a més, dedicat com està al raspall, no té galería del rest, ja que en aquesta modalitat qui treu no la pot encalar. A l´altra part, trobem la porta d´entrada, el palquet i una galeria del dau amb molta alçada, ja que és la part que dona a la casa. Annexat al llarg de la muralla oposada a l´escala hi ha tres dependències. Un rebotet xicotet en el que es jugava per dalt corda i que servia per deixar els xiquets més menuts mentre els majors jugaven al trinquet, funcionant, sense pensar-ho, com una autèntica escola de pilota. De fet, hi ha gent que diu que allò era com una escola, allí es feien jugadors. Podien jugar-se seixanta partidetes al dia. Hi ha un altre rebotet, més llarg que el primer, on es jugava a raspall o galotxa indistintament. Entre els dos rebotets hi ha una tercera estància, aquesta coberta on, sembla ser, es jugava a les xapes.
Les parets interiors del trinquet estan construïdes amb adob tradicional i que, actualmente, estan molt deteriorades. Per la part exterior estan construïdes amb pedra i argamassa, amb uns contraforts espectaculars, tal com feien els àrabs. L´antiguitat del mateix gira al voltant d´aquest fet. La modalitat més practicada era el raspall, encara que de vegades s´ha jugat per d´alt corda, així com també a curtes, al rebotet o al rebot, fins i tot al carrer. El fet era que, segons diu l´antic trinqueter i alguns aficcionats, que les muralles no eren massa altes i les pilotes se n´eixien fàcilment. La pilota emprada era la de vaqueta, d´uns 38 grams, menys pesades que les d´ara que arriben als 50 grams. Les proteccions tampoc eren tant elaborades com ara, únicament es progegien la punta dels dits amb tela o drap i vetes i la palma amb el guant tradicional. Segons ens conta el tio Pigat del Genovés, de vegades sel´s anaven les vetes i els dits acabaven xorrant sang, ja que els didals, com ara els coneguem, no existien. Per allí varen passar jugadors de la talla de Miramar, Malonda I, Císcar, Pigat o Batiste, entre altres.

Tres per setmana. Jo mateix vaig visitar el trinquet fa uns anys per fer fotografies i l´antic trinqueter em va contar una anècdota entranyable. Tenien un gosset ensenyat per a que quan les pilotes se n´eixien fora del trinquet i anvane a l´hort, eixira corrent a per ella i la portava una altra vegada al trinquet. Per a jugar, si es tractava d´aficcionats, ho feien amb la roba que duien, la de treballar. Si eren llauradors amb la de llaurar i si eren vidrers amb la que portara. Però, si eren professionals, ho feien amb el vestuari adequat, pantaló curt i camiseta blanca.
Setmanalment es jugaven tres partides de professionals „dijous, dissabte i diumenge„, molts de la zona, combinades amb aquestes i també els altres dies de la setmana, els aficcionats jugaven les seues, com a desafiament, típic del joc de pilota. Aficionats de l´Olleria, d´Aielo o altres pobles de la comarca es citaven al trinquet amb un repte previ o per tancar-lo allí mateix. En part per açò, la pilota valenciana no necessitava entrenament previ, sols jugaven les partides de competició. En aquestes partides es donaven les travesses, històricament molt unides al joc de pilota, que se solien fer en duros, moneda relacionada tradicionalment a la gent del camp. A l´Olleria no hi havia grans postors de quantitats importants, sols travesses de poca quantia. El trinquet es quedava el 10% de les travesses i amb això pagava el sou als jugadors que contractava (30 duros).
Però, el que fa distint al trinquet de l´Olleria, a banda de tindre una escala amb tres graons, és el fet de tindre els dos rebotets annexats al mateix, construccions úniques a tot el territori valencià. Allí es jugava al rebotet, propiament dit, que consistia en ferir, bé des del dau i passant la pilota per damunt la corda i colpejant la paret d´esquerra, amb un límit darrere; o des de la muleta, una banca d´obra situada prop de la corda central, botant-la al damunt i colpejant-la per passar-la per damunt de la corda central i una altra situada al dau, on havia de caure, tal com les galotxetes o la galotxa.
Els xiquets solien anar amb els pares i el trinqueter els deixava passar dalt de la galería on, si caïa alguna pilota, la tornaven a tirar. En el cas de l´Olleria, a més, el trinquet jugava un paper aglutinador en la comarca, i allà es donaven cita persones de molts pobles de la rodalia com Aielo, Benigànim, Alfarrasí, Montaverner o la Pobla del Duc.
Actualment, l´Olleria és un cas paradigmàtic de com la pilota, joc entre els jocs, transmesa de generació en generació i ensenyada pels pares als fills, pot desaparéixer sense més quan la cadena de transmissió es trenca. La pilota necessita ésser contada i mostrada, viscuda als trinquets o carrers; la tradició rural valenciana, en qualsevol de les seues manifestacions, és eminentment verbal, pel que s´entén la fallida quan els pares no parlen als fills de raspall, de partides, de travesses... A més a més, la importància de l´Olleria es reforça quan descobrim el trinquet, espai exclusiu del joc que rebel.la la transcendència entre els nostres avantpassats. Ara la recuperació no és sols arquitectònica, que ja és important, sinó que els més joves poden tornar a escoltar parlar de raspall i el tornen a practicar, intentant que la cadena de transmissió no es trenque.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook