alten trenta dies i escaig per a les pròximes eleccions municipals i autonòmiques. De fet, ja som en plena precampanya electoral. Normalment, tots els partits haurien d'estar parlant de les seues propostes per a millorar la governació de les institucions locals. Tanmateix, la corrupció sembla ser l'assumpte omnipresent a les planes periodístiques i totes les converses. La detenció durant unes hores de Rodrigo Rato ha provocat un veritable terratrèmol informatiu. Dijous, la policia va escorcollar el domicili i el despatx de l'antic vicepresident econòmic d'Aznar, «el millor Ministre d'Economia de l'etapa democràtica», segons els dirigents del PP. Se li acusa de blanqueig de diners —detectat quan Rato s'acollí a l'amnistia oferta per Montoro a titulars de capitals opacs o evadits—, frau fiscal i alçament de bens. L'exdirector gerent de l'FMI veu com augmenten els seus problemes judicials; l'Audiència Nacional ja li havia imputat els delictes d'estafa, falsedat i apropiació indeguda, comesos durant la gestió de Bankia. I també està encausat per l'ús fraudulent d'una targeta black de Caja Madrid. (Pagà amb ella factures de restaurants, hotels, agències de viatges, botigues de luxe, joieries, clubs de contactes...)
Aquesta notícia amenaça, però, d'amagar afers tèrbols que ens afecten més directament. La fiscalia anticorrupció, posem per cas, ha presentat una denúncia als jutjats de València per una presumpta trama de corrupció detectada a la Diputació. L'assumpte havia estat desvetllat l'estiu passat per Rosa Pérez, diputada provincial d'EUPV. El presumpte capitost de la trama seria Marcos Benavent, home de confiança de Rus a la Diputació —i a l'Ajuntament de Xàtiva temps enrere. Benavent era fins a desembre gerent d'Imelsa. Bé que estava destinada a gestionar activitats forestals i mediambientals, aquesta empresa pública s'havia convertit darrerament en una mena de diputació paral·lela que concedia tota classe d'adjudicacions. I pel que es veu, Benavent havia creat una empresa pantalla —sense cap empleat, segons el Registre Mercantil— que facturava a contractistes d'Imelsa obres i serveis no prestats. Les coses devien anar-li molt bé; poc després de ser nomenat gerent d'Imelsa, Benavent ja s'havia comprat a Xàbia una nau i dos àtics valorats en més d'un milió d'euros. «Veiem difícil que Rus no sabés què feia Marcos Benavent», ha dit la diputada d'Esquerra Unida. Jo també ho veig difícil.
La fiscalia també ha inclòs en la seua denúncia l'afer dels leds —l'adjudicació irregular del contracte de substitució de llums convencionals per tecnologia led en tots els municipis de la província. Aquestes notícies causen una sorpresa relativa. Per octubre de 2013, en una columna titulada «¿Santuari de virtut?», publicada en aquestes mateixes planes, em feia la següent pregunta: «¿Com és possible que la nostra ciutat semble una bassa d'oli mentre altres indrets suren en aigües tèrboles sacsejades per les ones de l'escàndol i la corrupció? Sí, periòdicament han anat sortint a la llum assumptes que han quedat en no res: indicis d'amiguisme, sospites de comissions il·legals, encariments sobtats d'adjudicacions, modificacions urbanístiques insòlites, dietes i despeses de representació injustificades... Però aquests xiu-xius no han acabat mai en la fiscalia anticorrupció, ni en sentències judicials condemnatòries.» ¡Tot arriba en la vida!
El cas Imelsa depara moltes sorpreses. Hem sabut, per exemple, que gent de la trama facturà treballs a l'Olímpic i l'Ajuntament de Xàtiva (un testaferro de Benavent muntà les grades per al partit contra el Real Madrid i el camerino que Elton John féu servir durant la seua actuació a la fira d'agost). I els escàndols esclaten, ves per on, pocs dies abans d'unes eleccions que podrien fulminar la majoria absoluta del PP xativí. Amb aquest panorama cobra un sentit diferent la frase que l'alcalde dirigí a Miquel Lorente durant l'últim plenari: «¡Clar que estic cansat! Jo no sóc mestre com tu. Jo treballe.» El primer edil devia referir-se a les penes i els treballs esmerçats en tancar boques, als seus afanys per retenir una col·lecció de càrrecs que podria estar a punt de perdre, a la feinada que costa conservar uns emoluments sucosos, als esforços que dedica a taponar vies d'aigua en una nau que s'enfonsa... Els mestres no tenen aquestes preocupacions.
