Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Foc Amic

La meua ciutat

Quan vaig arribar a Xàtiva, el 1977, el barri Nord-Oest, que segurament no es deia així, no estava asfaltat. I des de ma casa, en un cinquè pis d'un edifici a uns metres de Vila Cantó, es veia el Castell, encara sense il·luminar. No tenia coneixença prèvia de la ciutat. Mon pare havia nascut i crescut a un poble de l'Horta Nord. I la meua germana Raquel i jo, a Madrid, en un barri treballador, quasi als afores, des d'on era visible la serra. Canviàrem la vista de les neus llunyanes a l'hivern pels pins de la Creueta. Racons nous. De la Gran Vía a l'Albereda. De La Vaguada, un immens solar per passejar i jugar, fins que fou ocupat per un gran centre comercial, als camps de futbol de terra propers a les finques d'El Retorno. Dels edificis despersonalitzats al barri de Sant Feliu i el Raval.

Ciutats ben diferents. Al Madrid de la meua infantesa hi havia veïnes amb la fotografia de Franco. I un col·legi bastant autoritari. Poc temps per copsar l'essència. El suficient per adonar-se'n d'haver arribat a un lloc amb personalitat pròpia, amb una llengua que molts pares no volien parlar als seus fills però que persistia amb tossudesa. Que tenia un cantant que ja no vivia allí però que havia atrapat, com un follet, en una vella cassette. Gràcies a Raimon vaig saber que la nostra societat venia d'un silenci, que havia oblidat els seus orígens i que en ella regnava el consum i el culte als diners. L'amo i la pedra. Lluites de lledons i un col·legi a tocar de la natura. Al poc de temps, la gran ciutat era ja un record llunyà que no movia ni un bri de nostàlgia. Si de cas, algun lleu sospir per una veïna nicaragüenca que vivia enfront. Li deien Sandra.

La infantesa fou tot això. I la falla Sant Jaume. I els juniors Llum i Sal de l'església de la Mercè. I el Gran Teatre, el Cinema Avenida, les pipes de gira-sol en un banquet, els recreatius, les partides de xapes, burro va i les fogueres de barri fetes de rebutjos. Apague els ulls, imaginàriament. I faig un salt en el temps. Contemple la ciutat on em vaig criar. Que em va fer feliç i em va emprenyar. Que em va fer créixer, professionalment, i em va fer fugir. La ciutat que m'atrau i m'espanta, segons èpoques. La meua ciutat, passe el que passe. Un d'aquells dies, de molts, que done gràcies als meus pares per haver-la escollit per viure.

Compartir el artículo

stats