mi el que més m'agrada de les processons és la banda de música, de vegades he format part d'aquell grup de les persones que tanquen les processons darrere dels músics i que s'emocionen amb el Mater Mea. Segurament la majoria ignorem que Ricardo Dorado Janeiro, el compositor gallec d'aquesta peça, és també l'autor del Himno al Ejercito del Aire o el responsable de la banda sonora del documental de Mariano Ozores Historias de la fiesta (1965). La música és la música i el Mater Mea emociona igualment. El passat 25 de juliol l'Ajuntament de Xàtiva va retirar honors al dictador assassí Franco. Un dia històric: ja estava bé de tindre per alcalde honorífic a un paio que havia bombardejat l'estació de Xàtiva, que havia enviat a cinc xativins al camp de concentració nazi de Mauthausen, on van ser exterminats. Un violador de drets humans que va afusellar desenes de xativins a la Casa Blanca. El responsable de la prohibició de la llengua dels xativins i el terrorista del silenci: qui va censurar cançons a xativins com Raimon i els va unflar a multes i suspensions de concerts. El culpable de quaranta anys de terrorisme d'estat. Sembla poca cosa la retirada d'honors, però era indispensable per a avançar cap a el miratge d'una democràcia en eterna construcció: Ens hem desfet de Franco però queda el franquisme. Franquisme és la supremacia del castellà per damunt del valencià en les comunicacions oficials, són les plaques del Instituto Nacional de la Vivienda amb el "yugo y las flechas", és presidir les processons amb una vara atorgada per mandat democràtic. Sí, per a demostrar que estàs a favor de la democràcia no és suficient només amb pensar-ho: has de fer-ho i ho ha de parèixer. Veure algú amb caràcter de representant públic presidir una processó religiosa és un espectacle profundament franquista a ulls de la societat que va patir el franquisme, és obscè. Recorda a quan la jerarquia de l'església mostrava que, portant al dictador bajo palio podia exercir el seu poder a través de l'estat. Jo continuaré gaudint escoltant el Mater Mea, em contagiaré de la il·lusió que molts coneguts tenen preparant la vesta de la seua confraria, la devoció que demostren per les seues conviccions i la seua fe, la seua capacitat de fer comunitat travessant junts els carrers. Però continuaré observant amb desgrat la imatge de la participació de persones, amb caràcter de representants municipals, en les processons religioses. És fàcil: si teniu aquestes conviccions i aquesta fe, canvieu la vara per un ciri i mescleu-vos, amb generositat i humilitat, entre la resta de feligresos.
