Dies abans del concert asseguraven que no es tractava de "reconquistar" sinó de "normalitzar" una situació anòmala des de feia massa dècades. Però Miquel Gil i Pep Gimeno "Botifarra" no sols reconquistaren i normalitzaren, sinó que es "menjaren" literalment el Teatre Principal de València, ple de gom a gom, en un concert ple de complicitat, informal en les formes i en els convidats, on els dos cantants valencians revisaren i donaren bon compte del patrimoni musical d'ací, amagat durant massa temps en els calaixos de l'oblit en actituds casposes i retrògrades, on la riquesa de la lletra i la musica (que diria Feliu Ventura) volien que dormira els somni dels justos.
Greu error de càlcul, perquè no comptaven en que Botifarra i Gil son dos tipus als que els agrada l'enfrontament cos a cos, paraula a paraula, i reivindicació darrere reivindicació, per a deixar ben clar que el panorama musical valencià està tan viu, que inclús els fonaments del principal tremolaren des de la primera peça, des de la primera cançó de batre, les jotes, les seguidilles, les cançons de bressol, les havaneres, les nadales o els acudits de Botifarra, que com sempre perd la por escènica quan deixa lliure la seua memòria de tísic: refranys, records, persones, la tia Lola, el tio Palero, la tia Juana, el tio Ramón... "todas las muqueres llevan debajo del delantal, una boquita sin dientes que mossega i no fa mal", i el Principal que esclata en un aplaudiment unànim o en un somriure compartit quan acusa a Miquel Gil de ser "un apitxat" i dir-se ell mateix "jo soc de ciutat. Jo soc d'Aixativa".
Des del principi sols la guitarra de Miquel Gil i les postisses de Botifarra. No feia falta cap cosa més per a deixar ben clar que el seu espectacle, El Nus, donaria molt que parlar. Una veu bronca i dura i altra plena de matisos. Què importa la diferència si el resultat deixa bocabadats els espectadors? La lligassa que uneix als dos artistes es una lligassa de present i de futur que recupera el passat. Veus potents i sense cap obstacle en les formes, deixant lliure allò que identifica el caràcter valencià. Botifarra i Gil gaudiren per a fer gaudir al públic en el Teatre del Carrer de les Barques, reconquistat a colps de cors bategant en la foscor de la nit.
Imprescindibles. I heus ací que aparegueren el amics: Lola la de la Torre (on la mel s'escorre), Feliu Ventura (imprescindible en la recuperació de la cançó), Mara Aranda (de recorregut internacional), Sílvia Ampolla (que deixava fugir la veu de forma extraordinària), Pau Alabajos i la seua Jo tinc una mort petita de Vicent Andrés Estellés, compartida per tots; Miquel Gironés i Xavier Richart que ompliren amb les dolçaines cada butaca del Principal, recordant a Obrint Pas, i Dani Miquel que marcava el ritme del nus de Gil i Botifarra, nus impossible de deslligar a aquestes altures de la història, on el camí ja no té marxa enrere i s'obren nous horitzons. Faltava Vicent Torrent, d'Al Tall, a qui anomenaven eixa nit fill adoptiu en l'Alcúdia, però Miquel Gil va fer patent el record interpretant Lladres que entreu per Almansa, i quan després de dues hores de concert feren el comiat, vingueren les exigides repeticions, i com no, allí estava Pep per a cantar el que s'ha convertit en un himne no oficial: la Malagueña de Barxeta: "vinc del cor de la Costera, del poble dels socarrats, allà on renaixen les cendres, del meu país valencià". Gran i potent, Botifarra!!
No quedava temps per a més. El nus de Botifarra i Miquel Gil havia lligat a tot un públic entregat, de la platea a la més alta de les llotges, i sobre tot havia repartit la sensació i la implicació de despullar cançons, de tornar-les a reviure, i al mateix temps despertar els sentiments de que tot està viu, tremendament viu per a col·locar la musica valenciana en el lloc que li correspon.
Així de clar i així de net.
