No, el títol de l'article no és l'errata corresponent a l'espai reservat als col·laboradors en la maqueta de la secció Socarrats. No és com aquelles fotos on posa «pie de foto» en el peu. Els sembla absurd advertir la llengua en la qual s'ha escrit? Ho és. L'interessant hauria de ser la forma i el contingut; esperem incitar-los a la lectura amb música i un flashback.
Finals del XX. Festa del BEA al Campus de Tarongers. Concert de música «en valencià»; era tan anormal que calia especificar-ho. Abans d'Els Profetes puja a l'escenari un grup que contagia energia i canta silencis perfectes, experiències amargues i desitjos urgents. Un grup que planteja preguntes incòmodes que ens havíem de fer perquè érem joves, però no estúpids. Quasi una dècada després tornen amb Si tanque els ulls (2006). L'estil hauria encaixat entre els caps de cartell a Benicàssim, però cantaven en la llengua que parlaven. Massa valencians per als circuits normals, massa normals per al ghetto. Els tornaria a disfrutar en una altra nit de rock «en valencià» mentre la majoria d'assistents esperava irrespectuosament asseguda l'actuació d'Els Messies. SantGatxo encara ens donarien Llum (2012), banda sonora de la crisi d'una generació, i s'acaben acomiadar amb un disc pòstum en directe: Vint anys (2016).
Quan tinguem una televisió pròpia decent descobrirem atònits una eclosió musical que dura dècades. Caldrà més d'un revival atés que algunes de les propostes més brillants no han resistit la falta de normalitat, l'únic àmbit on es poden desenvolupar aquelles que prioritzen la música a l'adoctrinament. Ho cantava Munlogs en Dintre i fora (2000), un d'aquells discos a recuperar, com els monumentals Les quatre estacions de l'arròs (2008) d'Inòpia o L'embaràs d'Agnieszka (2010) de El Corredor Polonés. Els d'Ontinyent van anunciar fa un any que penjaven les guitarres i la disfressa de Superman després del brillant Fenòmens tangibles (2013). Tornaran perquè quan s'és músic no es pot renunciar a la música. Els passarà com a Carles Pastor. Fa tres anys, el valldalbaidí de la Safor ho va enviar tot a pastar a fang i ha recaigut feliçment amb Dies de ràdio (2016) un disc que es fa curt com les bones converses, on l'autenticitat posa la pell de gallina i teixeix nius de cotó en pèl. Un àlbum senzill que sobrevola la vall i fon sentiments amb paisatges, afronta ombres, desencadena fantasmes i no mirar enrere ni endavant perquè conjuga vida en present. Un disc massa bo per a un públic que toca que madure i s'eixample.
